dimecres, 28 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Mines de Can Palomeres: una història malgratenca a un taverna de Blanes

El meu amic Pere Antoni defensava els bars com a lloc de cultura i font de coneixement. Tot i que ho deia amb un gintònic a la mà, mai he desconfiat d’ell. Fa pocs dies, a la barra d’una taverna blanenca, però, vaig poder viure de primera mà el veritable significat del que el meu amic deia. El lloc en qüestió és la taverna de l’Esteve on s’ha instal·lat des de fa un temps una mena d’ambaixada malgratenca de facto. Tot i que el local és freqüentat majoritàriament per gent de Blanes, alguns veïns de la població veïna han pres el costum de deixar-se caure per aquest local del centre propiciant un intercanvi cultural que, en el meu cas ha permès que conegués les mines de Can Palomeras…un dels secrets millor guardats dels malgratencs.

mines_can_palomeres_de_malgrat.jpgAlbert, un tipus subterrani

L’Albert seu a la barra de la Taverna gairebé cada divendres. Acompanyat de vegades d’en Felip i sempre d’una bona copa de ratafia aquest jove malgratenc de poques paraules em va mirar amb extranyesa quan li vaig dir que era imposible que a Malgrat de Mar hi haguessin kilòmetres de galeries subterrànies, vies fèrries i tot el necessari per extreure ferro de les entranyes de la terra. “Escolta -em va dir tot apurant la tercera copa de ratafia- el proper divendres et porto un llibre on s’explica tot” Va demanar la quarta i va callar.
A la setmana següent, en comptes del divendres vaig anar-hi el dissabte a la taverna. L’Albert no hi era però l’Esteve em va dir “T’han deixat això aquí” mentre m’ensenyava un llibret escardalenc i amb una estètica inconfundible de llibre editat per un ajuntament. “Les mines de Can Palomeras” de Ferran Cardona, Josep Cuenca i Xavier Samarra.
La cosa va anar més o menys així:?l’any 1985 un grup d’espeleòlegs de Badalona tenien coneixement, a través d’un llibre de biologia dels anys 50 de que a Malgrat de Mar hi havia unes mines de ferro abandonades des de fèia decades. Així, abans d’endinsar-se a les mines, els nois van anar a l’ajuntament per demanar informació sobre el lloc. La sorpresa va arribar quan a l’ajuntament van dir que no hi havia cap mena de documentació sobre les mines que, a finals del segle XIX van revolucionar l’economia del poble.
Es van posar mans a l’obra i van buscar algun fill per on començar a estirar i el van trobar en un treball escolar fet uns anys abans realitzat per una noia, l’Elisabet Sans, titulat “Recopilació d’apunts històrics sobre les antigues mines de ferro de Malgrat” L’Elisabet tenia un veí de 90 anys, en Joan Font, que li va explicar el que recordava dels seus 16 anys, edat a la qual va començar a treballar a les mines. Així, el treball de l’Elisabet es va convertir en la llavor del llibret que ara arribava a una taverna blanenca. A partir d’aquí, reunions amb el llavors alcalde, Josep Mora i incursions a l’interior de la mina, fotografies, més documents…el llibre va sortir de la imprenta l’any 1988.

Un llibre, tres històries

Al voltant de les mines de Can Palomeres hi ha tres històries diferents: la història minera, la història geològica i la història biològica.
Anem per parts. Els primers indicis que es coneixen del funcionament de les mines daten de principis del segle XIX. Canvien els noms de les empreses, es coneix algun cas de fallida però no és fins l’any 1909 quan una gran empresa francesa es va fer càrrec de Can Palomeres. La Segona Revolució Industrial demandava més ferro per, entre d’altres, construir més i més kilòmetres de vies fèrries.
L’empresa francesa desenvolupa un sistema de transport del ferro des de l’interior de les muntanyes fins al mar, on vaixells vinguts d’arreu d’Europa el carreguen atracats a La Pilona, que avui encara es pot veure a uns 50 metres mar endins. Des de llavors i fins l’any 1914 la producció minera canvia l’estructura econòmica i social de Malgrat.
Però el llibret que ens ocupa, no ho oblidem, està fet per espeleòlegs i a ells els  agraden molt les pedres, les formacions càlciques i aquestes coses, i Can Palomeres, amb els més de 5 kilòmetres de galeria -algunes a més de 400 metres de profunditat- els ofereix un lloc espectacular. Epsomita, melanterita, estrats, pisòlits, carbonat càlcic…el lloc és un tresor enterrat per als amants de la geologia. Plànols de tot tipus ens ensenyen una mina laberíntica i secreta.
Finalment, des del punt de vista biològic, a banda de les llaunes que durant dècades algú ha llençat a una de les portes de la mina, el lloc té una població que la fa un lloc únic per a l’estudi dels biòlegs:?els centenars de rates pinyades que hi viuen a les mines.
Cal dir que el llibret que m’ha deixat l’Albertestà ben exhaurit. Així que, si us interessa aprofundir en els seus continguts només hi ha dues opcions:?anar a la Taverna de l’Esteve i buscar el nostre amic -si teniu sort us deixarà el llibre a canvi de que el convideu a una bona copa de ratafia- o podeu descarregar el PDF fent click aquí . Són 70 paginetes amb unes fotos que us deixaran bocabadats. Ho sabieu això de les mines de Malgrat? Heu passat milers de vegades amb el tren per Malgrat i us heu preguntat que és aquella “pedra que flota”?
Les coses surten a la llum, cauen a l’oblit i tornen a sortir de la manera més inesperada. Aquest cop, les mines de Can Palomeres van re-aparèixer a la barra d’una taverna blanenca. Efectivament, el meu amic Pere Antoni és un savi.

Per Carlos Portonostro

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris