dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Miquel, el somniador

En Miquel només volia ser un nen però, al final, va arribar a ser un rei. El rei dels nens.

El temps anava passant i cada vegada tenia més ganes de cantar i de poder dir a tothom que un dia s’aniria a cercar un món, on tots el nens i nenes estiguessin sempre jugant i rient.

Mentrestant, la música l’anava embolcallant.

Poc a poc anava creixent, encara que ell no volia. La seva veu ja havia traspassat fronteres, omplint d’emoció qui l’escoltava.
Després, en Miquel, corria cap a casa quan la música dormia, cercant el repòs que la seva contrada li donava.

Casa seva era tot el seu món d’il·lusions, de jocs i de somnis fets realitat, procurant que tothom, que hi anava, hi fos feliç dins la seva estada.

D’aquesta manera, i amb la intrepidesa dels més valents, és va enfrontar a tot allò que no li agradava, cantant amb la força que els sentiments li donaven per difondre, arreu, la seva paraula.

Tanmateix, la tristor l’acompanyava.

– Per què no em fan cas ? Es preguntava a si mateix.

– Com és que no veuen el que jo veig ? La terra s’esfondra sota els nostres peus i no la cuidem. El món esta trist i els nens ploren.

El camí era llarg i l’ombra espessa però, un cop més, la força l’empenyia endavant a crits, a foc, desafiant, amb el vent colpejant la cara, banyat de llàgrimes d’enuig.
I amb aquests pensaments, en Miquel, caminant sol entre bromalls, intentava trobar bocins d’alegria.

Certament, els dies s’escurçaven com un remolí esfereïdor. L’espiral de dubtes se l’enduia lentament, cap el seu món etern, gairebé sense adonar-se’n.

Incomprensiblement, ningú veia les incerteses al seu voltant com ell les veia. Només era feliç quan cantava, encara que mai oblidava.

De sobte, un dia la fermesa que sempre l’encoratjava el va deixar arraulit en un racó del seu món de tristesa. La calidesa de la seva mirada, també, se’n va anar esmunyint-se en mig de la feixuguesa.

El retrunyiment de les veus, més enllà de les fronteres, enlairaven les seves gestes com lladrucs de dolor. Tots anaven dient sense aturador :

– El rei dels nens ha marxat sense fer remor, després de cantar la darrera cançó.
– Se’n ha anat a la terra de mai més, on sempre s’hi  escoltarà la música d’en Miquel, el somniador.

per Maria Fors

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris