dimarts, 27 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Mise en abyme familiar

una_comedia_espaola_600x800_01.jpgUna comèdia espanyola
de Yasmina Reza
Sala Gran del TNC, fins al 8 novembre 2009

Direcció
Sílvia Munt

Intèrprets:
Ramon Madaula
Xicu Masó
Maria Molins
Cristina Plazas
Mònica Randall

Escenografia:
Xavier Millán

Teatre dins del teatre. Uns actors que miren al públic, i al suposat autor de l’obra assegut en una butaca amagada, i que van explicant què significa això d’actuar, de fer teatre i de posar-se en la pell de diferents personatges i situacions. Res de nou. L’obra més ambiciosa de Yasmina Reza, que ha experimentat l’èxit internacional amb excel•lents peces com Art o Tres versions de la vida, arriba al Teatre Nacional de mans de Sílvia Munt. I ho fa deixant un agredolç sabor de boca, perquè s’aprecien les intencions, el voler explicar la primíssima línia que separa – o no – realitat i ficció, i la complexitat de les relacions familiars al mateix temps, però es fa des d’un text massa recolzat en tòpics, amb monòlegs fràgils i inconsistents, i amb resultats que no aconsegueixen despistar la superficialitat d’una reflexió que podria ser molt més atractiva venint de Reza. No obstant això, el mestratge dels actors, la saviesa de Munt, i la encertadíssima escenografia de Xavier Millán fan que valgui la pena acostar-se al TNC.

una_comedia_espaola_800x600_02.jpgCinc actors francesos assagen una comèdia espanyola. És la història d’una família composta per dues germanes actrius (Maria Molins i Cristina Plazas) el marit d’una d’elles (Ramon Madaula), la mare (Mònica Randall) i la recent parella d’aquesta (Xicu Masó). La germana gran es dedica a un teatre molt intel•lectual, minoritari, i assaja l’Oncle Vania de Txékhov mentre observa amb enveja com la seva germana petita apareix en les revistes de paper cuixé, és reclamada per tots els cineastes de moda i es prova vestits per a la cerimònia dels premis Goya en els quals està nominada. El marit és un professor de matemàtiques alcoholitzat, a qui li pesa la vida, i que no té voluntat ni caràcter més enllà dels comentaris irònics que utilitza durant els sopars familiars. La mare ha trobat una il·lusió per viure, el senyor Fernando, administrador de finques que és rebut com un estrany per les filles i que comprova, estupefacte, la relació malaltissa i histèrica que manté la família.

una_comedia_espaola_800x600_04.jpgAquesta és la part més ben treballada de l’obra. Madaula està, simplement, immillorable. Cal destacar l’escena quan cau a terra, ebri, i ho fa sense recórrer a la caricatura, sense un mínim excés. D’altra banda, és sorprenent el retorn, després de molts anys de no trepitjar escenaris, de Mònica Randall. Creïble, serena, continguda. Xicu Masó és l’entranyable Fernando en una interpretació solemne, minuciosa, amb el ritme necessari per fer somriure a l’espectador. Cristina Plazas també retrata bé a la germana histèrica que té pànic a esdevenir una “maruja”. Potser, encara que el to general és positiu, Maria Molins no aconsegueix perfilar bé tots els matisos dels seus dos personatges. La veiem que plora i es queixa igual quan fa d’actriu glamurosa que quan, ja fora de la comèdia, es dirigeix al públic o a la càmera que l’està entrevistant.

una_comedia_espaola_800x600_03.jpgD’altra banda, l’escenografia, senzilla però efectiva, ajuda molt a entendre el caràcter canviant i fragmentari de la proposta de Reza. Quan els actors no estan assajant, i parlen del seu ofici, un primer pla dels seus rostres es veu projectat a la paret del fons de l’escenari. Quan estan dins de la comèdia, tan sols un annex amb una barana es converteix en un balcó. Es dóna aire a un suposat menjador sense la necessitat de construir un aparatós muntatge escènic. Per això mateix, ens preguntem si era necessari oferir aquesta obra a la Sala Gran, quan la Petita semblava molt més adequada per induir una calor que el públic no sent.

Com dèiem, la debilitat del text s’aprecia en els fragments en què els actors abandonen la comèdia – que realment sí que aconsegueix divertir l’espectador – i reflexionen sobre el fet de transmetre emocions des dels seus personatges. Molins es pregunta "què vol dir exactament ser jo mateix" o Madaula explica que el veritable objectiu de l’actor és "aniquilar a l’autor". L’actor és un artista?, Per què necessitem de la ficció per comprendre les nostres veritats?, Sabem, exactament, en què consisteix la realitat?

Evidentment, la proposta de Reza no escatima en riscos. Però peca d’ambiciosa, no perquè no ho pugui ser, sinó perquè no resol bé aquestes reflexions sobre el teatre i la vida. No les desenvolupa amb nous arguments, tot ens sona ja, i fa que perdem l’atenció. És una llàstima perquè Sílvia Munt compta amb els millors actors i amb uns recursos escènics que sorprenen per la seva efectivitat.

per Albert Lladó | ACPG Fotos: Alberto Nevado | TNC

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris