dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Paraules esquinçades

Vaig corrent darrera d’elles i no puc retenir-les a la meva ment.
 
– Com és que tot allò que vull dir, se’n va volant ? I jo em veig tan distant, tan llunyana, tan impotent de no poder aconseguir ni tan sols un mot que rellisqui dels meus llavis.

La nit eterna custodiada pel vigilant universal es impertorbable al meu dolor. Clareja per les escletxes dels meus somnis i la raó em deixa sense pietat.

Un cop més he de vèncer la por, la terrible por de no poder trobar el camí de tornada a casa.

– Com és que no puc cridar el meu nom ? Potser ja no recordo ni tan sols les meves pròpies paraules. Potser ja no sé qui soc. Potser ……

Poc a poc, les paraules ballen mandroses i retornen cap el punt de trobada on havien significat tot un món de troballes i records perduts. El dia torna a il·luminar la meva ment i començo a recordar tot un munt de versos, incoherents i perduts, sense sentit.

– Per què venent a mi, tantes coses que ja no recordava ?

El dia va passant lentament i, altre cop, la nit planeja damunt meu. L’ombra aplega tota la tristor dins el seu vel i les finestres encenen la claror deixant que els dubtes s’obrin, igual que els ulls mirant la foscor.

Però a l’endemà, amb l’esforç de la il·lusió, arribo a la finestra que hi ha al meu davant i veig com n’és de florit l’ametller que adorna el jardí de la meva esperança.  La primavera acoloreix l’horitzó i la brisa em saluda, en obrir la finestra, acaronant els meus pensaments.

Aixeco la mirada al cel i observo com el versos tornen a mi escrits damunt de
                                        núvols pintats,
                                        desitjos adormits i
                                        somnis esglaiats

L’oratge escampa arreu les bones llavors deixant, al seu pas, un seguici de colors i sensacions, d’olors i emocions. Els versos comencen a florejar, suaument, i la poesia omple el meu món oblidat.

Tanco la finestra, és hora de somniar.

No m’havia adonat de la seva presència, sempre amorosa i abnegada, fins que vaig sentir la tendresa d’aquell petó en obrir els ulls a l’albada.

– Bon dia, amor. Estàs bé ?

– Ara sí, és clar, amb tu al meu costat.

Des d’aquell moment, cap pensament esfereïdor em va tornar a vèncer. Els mots acudien falaguers i ja no hi havia lloc per paraules esquinçades.

per Maria Fors

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris