dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Pensem

Amic/a, planteja’t aquesta situació.

Ens parem alguna vegada a pensar en com un cantant, per exemple, o un
actor o un esportista, algú, en la seva majoria, als que anomenem
“famosos”, gent a qui respectem per la seva música, o la seva actuació,
gent a la qual adorem per la seva “imatge”, a les quals defensem pel
que fan…O fins i tot pitjor, els critiquem!… sabem com són en
realitat? en les seves vides, en els seus pensaments, en els seus
sentiments.

No pretenc jutjar-los. Precisament per això plantejo aquesta
qüestió, per descomptat, per a qui es trobi en la mateixa situació,
totalment lluny de autocriticar-se o autoinculpar-se, tan sols en un
acte de reflexió, que per això som aquí.

El que vull és comparar-lo amb la relació que tenim amb altres
persones, i el que podem arribar a jutjar-los, des d’amics de l’ànima
fins a família, passant per companys de treball o estudis,
coneixent-los o no a fons i prenent, posteriorment, represàlies i
rabietes o empipaments terminals que poden durar tota la vida.

En canvi, ens alegrem desmesuradament en moltes ocasions i comentem
i, debatim fins i tot després, l’anècdota d’aquesta persona sense saber
realment com és, solsament havent jutjat la seva “imatge”.


I seguirem escoltant la seva música i veient les seves pel·lícules i seguirem adorant-lo quan veiem la seva “imatge” i defensant-lo quan parlin malament d’ell i, aquí ve la part interessant, al nostre amic, familiar, persona propera, amb la qual REALMENT convivim i amb la qual prèviament hem tingut una disputa per culpa de la no comunicació(un altre tema extens), a aquesta persona, la crucifixem, en algunes ocasions, per a tota la vida… i cremem o trenquem els records en comú i no volem tornar a saber res més d’aquesta persona en la nostra vida, o triguem anys a poder tornar a veure-la o fins i tot parlar amb ella que, en molts casos en els quals això passa, resulta que ni tan sols ho fem convençuts.

Què ens passa? És que no hi ha motius per igual per a jutjar o no jutjar tant a una persona amb la que duem tota la vida com a una persona totalment aliena a nosaltres de la qual ens hem creat una imatge que, pot o no, ser verdarera o falsa?

Dic que hauríem de ser justs amb nosaltres mateixos i assumir les consequencias de les nostres paraules i actes, tant en nosaltres com per als altres, el que no és res de nou ni de l’altre món. I que deixem de crear ídols on no existeixen.

Podem tenir un “ideal” basat en la justícia, en l’amor i en el respecte cap a nosaltres mateixos i cap als altres, lluny de la hipocresia i falsedat dels quals s’aprofiten d’aquesta falta d’autoestima per a envair-nos enviant-nos “déus” o ídols als que seguir incondicionalment, anulant-nos completament el nostre veritable ésser interior, la nostra veritable puresa.

Podem tenir referents de grans mestres que van aportar i aporten peces i que formen part en aquest gran puzle de pau i equilibri.

Podem també impregnar-nos d’aquests ensenyaments, si realment la seva finalitat és per al desenvolupament personal i altruista cap als altres. Encara així, cal pensar que tots ells, igual que nosaltres, van ser i són humans, amb els seus defectes, excentricitats i altres i entendre que es van equivocar, que van caure i es van tornar a aixecar, segurament. Potser, si poguessiu parlar amb algú molt proper a qualsevol d’aquests mestres, cada un us dirien quelcom diferents sobre ells, tant bones com dolentes.

En la MEVA experiència, vaig aprenent que has de deixar passar pel TEU filtre els ensenyaments i ideals dels mestres dels quals t’impregnes i als quals segueixes, amb un profund respecte, sempre, perquè al marge dels defectes de cadascun, són ensenyaments que TU has decidit aprendre i posar en pràctica i, MAI enamorar-te d’un ideal solament, que, al meu entendre és un greu error. Aquí entra llavors l’aferrament.

No oblidar que tots som mestres de tots i alumnes de cadascun de nosaltres i, sobretot que, cal equivocar-se, cal caure. I després aixecar-te. Aquestes són les coses de les quals cal enamorar-se, de les quals cal aprendre dels grans mestres. Perquè tu no ets ells, tu ets una part d’ells.

On un va veure una pedra tu pots veure una flor, sempre serà EL TEU punt de vista encara que la finalitat sigui la mateixa.
Poden o podran existir altres persones com Leonardo da Vinci o Mozart o Gandhi, però no seran còpies exactes i actuaran de diferent forma, amb altres mètodes, perquè no pots deixar de ser TU mateix.

Quan ja ets TU, llavors pots ser els altres.

Aquest no és, necessàriament, un escrit per a tot el món. Es tracta tan sol d’una reflexió d’un individu que intenta transmetre des de la SEVA experiència i amb la qual molta gent no estarà d’acord, gent que sí ho estarà, gent que no sap o no contesta.

I en això consisteix el joc, a aprendre a través de la intuïció, pel que sembla, tan oxidada.

No em retractaré de cap de les paraules que acabo d’escriure, deixaré que aquestes arribin a aquelles persones que vulguin rebre-les. Només unes paraules que convidin a pensar a través de la dualitat, per a arribar a la unitat.

Moltes Gràcies a TU i a TOTS els mestres nascuts i per néixer, per ensenyar-me a dir això.

Albert Lledó
Il·lustrador

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris