Sembla que les bosses de plàstic han passat de moda.
Aquest invent modern que ens va deslliurar del carretó de la compra i de les coixineres brodades amb el monosílab PA, s'acaba. Fa temps que sabem els problemes que provoquen en la natura, com contaminen, els anys que triguen a degradarse i tots els ets i uts que la ciència i l'ecologisme ens ha fet veure. La senyora Antònia però, ha anat avui al super amb l'anyorat carretó d'antuvi - perque és una bona ciutadana i s'estima el planeta - fent la gincana setmanal entre els passadíssos, cerca els queviures i potíngues que necesita, en prestatges ordenants. Omple el seu sac amb rodes -calcat, per cert, del que els nens duen
a l'escola carregat de pedres... ai! no, de llibres- i quan ho te tot, fa cap a la caixa. Descarrega els productes d'amunt la cinta, mentre la empleada se la mira amb cara de no-res i quan l'Antònia va per pagar, es fixa en l'estesa que te al davant: iogurts envasats en plàstic, croquetes amb plàstic, llonzes de porc, palets de les orelles de plàstic, brics, llaunes, galetes, colònies ... una oda al plàstic, un DO de pit, vaja. L'Antònia desapareix com la boira del maleit supermercat.
Ara carrèga al maleter del seu utilitari -de 10 anys o més- totes aquelles "coses" embutides en els seus embolcalls plastificats. Rumía com d'hipocrita i pudent es el consum. Al carrer espurnèija de tardor. L'Antònia pensa : la pluja m'esbandirà el carretó. Semblarà nou.
per David Xiberta