dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Reivindicar a Francesc Trabal

francesc_trabal_200.jpgSol, sota el sol

Espai Brossa. Fins l’11 d’octubre

Direcció i dramatúrgia: Artur Trías
Intèrprets: Rosa Cadafalch, Isabel Rocatti, Miquel Agell i Artur Trías
Escenografia: Eloi Linuesa

sol_sota_el_sol_800x600_01.jpgL’Espai Brossa, amb l’espectacle Sol, sota el sol, torna a convertir-se en un motor per reivindicar i treure la pols a un autor que ha estat massa oblidat, massa silenciat, pels cànons oficials de la literatura catalana. Francesc Trabal va ser un novel·lista i periodista que va fundar, junt amb Joan Oliver i Armand Obiols, el Grup de Sabadell que, entre altres coses, va crear l’editorial La Mirada. A la vegada, va mantenir una columna diària durant molts anys al Diari de Sabadell i va promoure el Club de Novel·listes, que més tard acabaria convertint-se en l’Agrupació d’Escriptors Catalans.

Trabal, autor de novel·les com Judita i Vals [Premi Crexells, 1936], va patir l’exili forçat per la Guerra Civil, havent de viure fins a la seva mort a Xile on, tot i les dificultats, va crear l’institut xilè-català i va desenvolupar diverses tasques editorials. Francesc Trabal, però, no és un gran autor pel seu activisme, sinó pel seu sentit de l’humor, per la seva intel·ligència, per fer en català allò que Beckett o Ionesco van impulsar des del teatre de l’absurd, per provocar a través de l’escriptura ràpida, irònica, corrosiva.

sol_sota_el_sol_800x600_02.jpgDirigit per Artur Trías, Sol, sota el sol  és la posada en escena dels textos recollits al llibre De cara a la paret – selecció d’articles i “estirabots” apareguts originàriament al Diari de Sabadell i recopilats per Miquel Bach el 1985-. Es tracta d’una sèrie de esquetxos còmics que aconsegueixen que allò quotidià esdevingui un símbol de l’estupidesa humana, on la burgesia s’obsessiona en tics disfressats de transcendència i que ridiculitzen els personatges i, per tant, una societat preocupada només per la superficialitat. Quatre actors i una vintena de situacions que giren al voltant de la Festa Major de Sabadell, als anys 20 o 30, i on el senyor Cartipàs i el senyor Falsilla lliguen unes històries sense conclusions racionals que fan riure l’espectador. Dos enamorats, un castell de focs, sardanes, barretines i molta sàtira.

Els actors són de sobra coneguts pel públic català. I no defrauden. Miquel Agell – el Matt d’”El cor de la ciutat” – està divertidíssim quan interpreta un jove que no sap com escapar d’una relació amorosa que no l’interessa gens i que l’acompanyarà tota la vida per la por a enfrontar-se de cara a la necessitat de prendre decisions. Artur Trías – també cara coneguda d’”El cor de la ciutat” – demostra que és un actor veterà en el sentit noble del terme, sabent posar ritme quan toca i fent ús de la seva indiscutible “vis còmica”. També encerta Rosa Cadafalch en tots els personatges als que dóna vida però és Isabel Rocatti qui, una vegada més, ens fa gaudir d’una capacitat que sembla innata per entrar a la pell de cada veu, encara que sigui per mostrar-nos escenes basades en l’anècdota.

sol_sota_el_sol_800x600_03.jpgNo és un treball fàcil, el dels actors. Estem parlant de textos molt breus que no han estat pensats, originàriament, per al teatre i que diuen molt més en els silencis que en els diàlegs. A més, Trías, Cadafalch, Roccatti i Agell saben canviar frenèticament de personatge per començar, una vegada i una altra, un nou gag. Per aconseguir-ho, per mostrar el ventall de les diverses situacions de què ens parla Trabal, Eloi Linuesa ha construït una escenografia molt ben pensada, on part dels espectadors envaeixen el que hauria de ser el petit escenari original del Brossa per apropar-nos a aquesta particular festa major.

Tot i l’injust oblit que ha patit Francesc Trabal, aquest modern autor que va escriure L’home que es va perdre (1929) amb un estil que ha influït – conscientment o inconscientment – a la millor literatura d’aquí, ha tingut dos cops de sort pòstuma: que Quim Monzó reconegui el seu llegat dient que “va ser un dels luxes més cosmopolites que hem tingut en aquest últim segle” i que l’Espai Brossa, com quasi sempre fa, encerti amb la seva reivindicació.

per Albert Lladó | ACPG | Fotos: Espai Brossa

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris