dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Silencis d’or i vent

"Amb el desert davant teu no diguis ¡ Quin silenci ! Digues …no hi sento" (Proverbi  Tuareg)

D’una manera molt difosa podia veure en la llunyania aquella figura, fosca i misteriosa, que desaparegué sobtadament, de la meva atònita mirada.

Aquell viatge havia de ser molt esclaridor, al menys així ho pensava, però va ser molt més que un viatge. Va ser un nou món on tot s’aturà per uns instants o, tal vegada, per sempre.

El sol enlluernava la meva vista i el silenci eixordava els meus pensaments. Era cec i sord. Eren pensaments o desitjos ?

La foscor deixava anar el seu vel, poc a poc, quan em vaig retrobar amb mi mateix, enfront d’aquell paisatge de granit i terra volcànica sota el gran massís que s’enlairava davant meu.

– On soc ? – vaig cridar. Algú em pot respondre ?

Continuava, encara,  sord i llunyà sense sentir les meves pròpies paraules, dins d’aquell món aturat, immens. Mentrestant… la nit va caure i jo amb ella, amb el seu gèlid alè.

La pell em cremava damunt d’aquella sorra, fina i antiga, i el desig m’empenyia endavant per aconseguir tornar a veure aquella figura que havia esbroquellat el meu cor. Havia perdut tot sentit d’orientació quan, caminant sense rumb des de l’alba, vaig veure apropant-se cap a mi aquella visió inconfusible, tenyint de blau l’horitzó.

– Qui ets ? Potser, un miratge ? – vaig preguntar, temorós.

– Per què ho dius, viatger ? Jo soc a casa, va dir-me amb veu trencada. I tu, que fas tan lluny del teu oratge ?

– He volgut escapar d’una vida massa estructurada i aquí i ara, espero trobar totes les respostes a les meves disbauxes.

– Però, no m’has respòs a la meva pregunta, home blau. Que hi fas enmig de tanta solitud ?

– Tal vegada salvar-te a tu, home estrany i desvalgut. Aquesta terra, que tu tan desitges ara, és un bolcall de cultures on les veus del passat hi dibuixen històries de tradicions i respecte, de saviesa i esperances, que les dunes del desert s’encarreguen d’escampar més enllà de les muntanyes.

La posta de sol va vestir el cel de colors ocres i terrosos. La llum se’n va anar, discretament, sense que pugues sortir del meu èxtasi. Aquell espectacle va esclatar una tempesta dins meu, discernint silencis  de sordeses.

L’home misteriós havia desaparegut i  vaig comprendre que la seva presència havia estat vital en aquell punt de la meva vida. Ara tot tenia el seu just significat quan anava desgranant les seves paraules.

Al cap i a la fi havia comprés coses, fins ara inexplicables per la meva ment, que em durien cap una sendera de raonament sense raó, dins un compendi de mil i una sensacions que es barrejaven amb l’olor de l’acàcia.

Després dels anys, quan vespreja, encara recordo els aromes i els colors d’una terra llunyana, on el temps és ple de silencis d’or i vent.

per Maria Fors

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris