dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Una carta d’ahir

Feia temps que volia trobar-se amb tots els records que l’embolcallaven des de molts anys ençà. L’àlbum de la seva vida era, ja, molt complert i, tal vegada, havia arribat el moment de començar a obrir aquelles pàgines de la seva història.

Amb la força que els anys li havien regalat, aquella tarda d’estiu plena de calidesa i esperança es va decidir a obrir aquell calaix, espatllat pel pas del temps i la melangia arraconada en el seu fons.

Tamisant cada full d’aquella carpeta, acaronava cadascun dels tresors que hi havia anat guardant, des de moments perduts en la memòria.

Paraules oblidades s’anaven acostant amb delicadesa, agotnades dins la seva ment.

– Quants anys empolsegats dins aquesta carpeta ! – va dir somrient, asseguda a terra davant la calaixera dels pares.

Entretant, tot el seu món, ara difós en aquells records, s’havia endolcit amb aromes d’infantesa juganera. Els jocs al costat dels pares li havien fet caminar per viaranys plens de sorollosa alegria i de silencis enriquidors.

De sobte, enmig dels dibuixos que encara guardava en aquella carpeta engroguida hi va trobar un sobre que no l’havia vist mai.

– Que estrany ! – va dir, en veu alta.

Amb el respecte que la seva curiositat li demanava, suaument, el va anar obrint  d’una manera molt acurada. Dins, hi havia un full plegat que els anys hi havien deixat la seva empremta.

Tranquil·lament va desplegar-lo i, com si el temps s’hagués aturat, va començar a llegir:

Estimada filla :

Potser mai llegiràs aquesta carta però no voldria que el temps
passes i se me oblidessin les paraules. Et vaig veure néixer i, des del
primer moment, vaig saber que ompliries la meva vida de goig i
felicitat. La teva mare i jo ploràvem d’alegria i tots dos varem saber
que series tota  la nostra força de lluita.


– ¡ Ja la tenim, amor ! Ja tenim la nostra Nena ! Són les paraules que recordo li vaig dir a la teva mare.

Et vaig veure créixer feliç a casa i, encara que no vaig poder
passar massa hores al teu costat, per la feina, sabia que en arribar a
casa trobaria el teu somriure esperant-me.

Els anys van passar i d’aquella nena juganera i abstreta amb
les seves coses vas passar a ser tota una jove responsable i seriosa
dins el teu món d’estudis i amistats.

Avui, és el dia que et cases i aquesta nit és la darrera que
dorms a casa. Mentre sopàvem t’ho he dit i he vist llàgrimes en els
teus ulls. Sé que tu, igual que jo, enyoraràs les xerrades dels
diumenges, les nostres tardes de lectura poètica.


– Te’n recordes del nostre poema preferit, filla ?


Junts els tres, hem arribat fins dalt la cimera
dins el nostre món, tantes vegades, retrobat
omplint, tots els calaixos d’amor i amistat
de la nostra vella  i estimada calaixera.

No vull sentir la tristor que, en aquests moments, m’aclapara
però, sí que voldria dir-te que tu has estat tot el nostre món i tota
la nostra esperança.

Avui te’n vas a començar una nova vida en una altre casa on
espero que, en el teu jardí, expliquis als teus fills totes les
històries dels teus pares.


És la única herència que podré deixar-te.

Amb aquestes humils paraules espero haver pogut expressar tot
l’amor que sentim i tot l’orgull que tenim de que siguis la nostra
filla.


Per això, en aquest moment tan especial, vull dedicar-li a una núvia, aquest petit poema que el meu cor m’ha dictat :


En aquest dia joiós


ple d’il·lusió , fe i esperances


que el món, sigui amb tu generós,


i t’ompli de vetllades màgiques.


Els teu pare.

– Què hi fas aquí, tota sola, davant la calaixera dels avis, mare ? Per què plores ?

– De qui és aquesta carta que estàs llegint ? Disculpa potser vols estar sola, oi ?

Amb l’esforç que el coratge podia, va eixugar-se  els ulls i va
dir-li a la seva filla que aquella havia estat la millor carta de la
seva vida.

– És l’alegria el que em fa plorar, filla. Aquestes paraules del teu
avi, no les havia llegit, fins ara, i el meu cor ha volat fins més
enllà de la meva memòria.

– Aquesta tarda havia decidit d’obrir la calaixera dels avis, tant
temps segellada, i entre les seves coses, hi he trobat aquesta carta
que el meu pare em va escriure la nit abans de casar-me.

Mai no la vaig arribar a tenir fins avui que he obert aquest calaix, ple de records i letargies.

No importa el temps ni la distància, mare, – li va dir la seva
filla, amb l’emoció reflectida a la pell. Només has de pensar que entre
tots aquests records plens de silencis i enyorances també hi has trobat
una carta d’ahir.


per Maria Fors

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris