dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Xavier Valbuena

xavier_valbuena_p.jpgEl
passat 20 de gener, un grup de persones amb discapacitats va arribar al
cor del Pol Sud avançant pels seus propis mitjans a través d’una de les zones
més remotes, fredes, ventoses i perilloses del nostre planeta: l’Antàrtida.
Donat el seu interès informatiu, recuperem l’entrevista que vàrem fer el
passat estiu amb un dels expedicionaris, Xavier Valbuena (Barcelona,
1964), professor de secundària i veí de Vilassar de Mar. També és
esportista i corre amb una pròtesi especial a causa de la pèrdua d’una cama
en un accident de motocicleta, l’any 2000.

El
passat 20 de gener, un grup de persones amb discapacitats va arribar al
cor del Pol Sud avançant pels seus propis mitjans a través d’una de les zones
més remotes, fredes, ventoses i perilloses del nostre planeta: l’Antàrtida.
Donat el seu interès informatiu, recuperem l’entrevista que vàrem fer el
passat estiu amb un dels expedicionaris, Xavier Valbuena (Barcelona,
1964), professor de secundària i veí de Vilassar de Mar. També és
esportista i corre amb una pròtesi especial a causa de la pèrdua d’una cama
en un accident de motocicleta, l’any 2000.

xavier_valbuena_1.jpgConeixent les condicions de l’Antàrtida el projecte dóna molt de respecte. Com
és que t’hi has abocat tan decididament?

Xavier
Valbuena: No vaig tenir més remei. Tot va començar amb un article publicat a La
Vanguardia el gener de 2007: “Un proyecto para héroes”. Era una crida oberta a
tots els que volguessin participar a la primera expedició de la història de
discapacitats al Pol Sud. Mai com aquell dia he llegit una notícia que m’afectés
tan directament, que semblés escrita expressament per a mi.

Has estat seleccionat entre una setantena de candidats i candidates. Va ser
difícil la selecció?

Els responsables que van portar a terme aquesta selecció sempre van incidir en
que no buscaven necessàriament atletes paralímpics. Per a mi, això va ser una
tranquil·litat. Valoraven moltes altres aptituds, especialment la solidesa
mental i la capacitat de treball en equip.

Què t’impulsa a portar a terme un repte tan extraordinari com
aquest?

Personalment, es tracta d’una recerca dels propis límits. És evident que la meva
motivació personal va acompanyada d’un desig sincer de fer arribar al col·lectiu
de persones discapacitades, i a la societat en general, el nostre missatge: la
capacitat dels disCAPACITATS. En realitat, crec sincerament que tots som
discapacitats. Donem molt de valor a la falta de visió o d’una cama, sense
entendre que aquestes pèrdues físiques poc o res tenen a veure amb la felicitat.

Aquesta expedició requereix una forta preparació física. Com ho esteu
preparant?

Al residir els expedicionaris en diferents punts de la península, la major part
de l’entrenament que fem és individual. Alternem sessions aeròbiques i de
musculació al gimnàs, amb exercicis d’arrossegament de pneumàtics per la platja.
En aquest sentit em considero un privilegiat, perquè resideixo a Vilassar
de Mar. Un o dos cops al trimestre ens reunim tot el grup per tal d’entrenar
conjuntament i assolir algun repte en equip: una ascensió pirenaica, una
travessa per sobre d’un llac gelat noruec, etc.

També cal treballar l’aspecte mental.
La qüestió mental la treballo practicant meditació, tot i que no tant com
voldria. També, sovint, surto sol a la muntanya. La solitud de vegades
t’aclapara, sobretot quan les condicions són adverses, però un cop
superades les teves pors, surts una mica més enfortit mentalment.

Què et diuen la teva esposa i els teus quatre fills?
La meva família és meravellosa, de debò, i m’acompanyen totalment en aquesta
aventura. En el cas de la meva dona crec que és inevitable que l’orgull i la
il·lusió compartida es combinin amb una bona dosi de por i d’angoixa. Realment,
agraeixo molt tot el que fan perquè jo pugui acomplir aquest somni. La veritat
és que estar tant de temps separat d’ells serà una de les proves més dures a les
que hauré d’enfrontar-me, però alhora penso que el desig de tornar a casa, amb
els meus, serà tan intens que pot donar-me la força que em falti en els moments
més difícils.

xavier_valbuena_3.jpgPossiblement, el més difícil és la lluita contra el fred.
Efectivament el fred extrem és la característica més destacable de la planura
antàrtica, i l’aspecte més difícil de preparar anticipadament. A l’estació
d’esquí de La Molina vàrem aconseguir acampar dues nits a 15º sota zero. Feia
fred, però en cap cas comparable als 40º sota zero que trobarem al Pol Sud. La
veritat és que les oportunitats en aquest sentit s’acaben i la nostra esperança
es centra ara en l’entrenament final que farem a Groenlàndia durant aquest
proper novembre. 

De mica en mica s’han anat incorporant al projecte més patrocinadors. Cal tenir
en compte que l’aventura té un cost d’uns 250.000 euros.

Des del principi he estat conscient que aquest projecte crida molt l’atenció de
tothom. Realment penso que ho té tot per engrescar l’interès de la gent i de les
institucions i empreses. Però, així com els mitjans de comunicació s’han abocat
amb nosaltres mesos abans de l’expedició, l’interès del món empresarial ha
costat molt més. Tot i això estem molt contents del suport rebut, i continuem
oberts a qualsevol tipus de col·laboració.

També, us heu reunit amb el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach.
Quin suport rebeu de les administracions?

Tant el Parlament de Catalunya com el Govern de la Generalitat ens recolzen
totalment. En el moment en que institucions de tan prestigi com les citades o
d’altres com el Comitè Paralímpic Europeu o l’Institut de Ciències del Mar del
CSIC avalen públicament el nostre projecte, guanyem solidesa davant la societat
i dels possibles patrocinadors.

El gran impulsor del projecte és el barceloní Juan Señor. Què ens pots explicar
d’ell? I dels teus companys de l’expedició?

Juan Señor és l’ideòleg i líder del nostre projecte. És un periodista i
consultor català que viu a Londres des de fa set anys. Ell no és una persona
discapacitada, però té dos fills discapacitats: una filla amb Síndrome de Down i
un fill amb sordesa congènita. La resta d’expedicionaris són el català Eric
Villalón, deficient visual amb una resta visual de tan sols un 5 per cent; la
gallega Iria González-Dopeso, amputada tibial – reserva del grup -; i
el madrileny Jesús Noriega a qui li falta una mà des del moment del
naixement.

Quan arribeu a l’objectiu què teniu previst fer?
La veritat és que no hem parlat mai d’això. Suposo que l’arribada al Pol Sud
tindrà una part protocol·lària amb les banderes i fotografies de rigor, i una
part emocional molt més íntima que em resulta difícil d’anticipar. Sé que
ploraré, d’això estic segur, perquè quan en penso els ulls se m’humitegen i
imagino una sensació de plenitud i felicitat intensíssima, combinada amb un
desig irrefrenable de tornar a casa.

Teniu previst enregistrar l’expedició en vídeo per tenir un testimoni gràfic i
documental?

Per suposat! Tenim el recolzament de TV3 que vol emetre imatges durant
l’expedició, compartint-les amb la resta de mitjans audiovisuals, i elaborar un
documental més extens on es recullin tots els aspectes de la nostra aventura.

En realitat, l’expedició és l’inici d’un projecte més ambiciós: explorABLE. En
què consisteix?

Efectivament, considerem disCAPACITATS Expedició Pol Sud com la primera d’una
sèrie d’expedicions que obriran el planeta al col·lectiu de persones
discapacitades. És la nostra voluntat continuar l’experiència amb nous grups de
discapacitats que continuïn demostrant a la societat la capacitat dels
disCAPACITATS. Per tant, explorABLE és una porta oberta als somnis però, donat
que vivim el que somiem, pretenem que sigui una porta oberta a un canvi de vida
per a milers de persones.

Per acabar, tens algun altre somni que t’agradaria assolir per més endavant?
Des de ben petit tinc un somni que, en el meu cas, ha transcendit a la infantesa
i m’acompanya al llarg de tota la meva vida: viatjar a l’espai. Anar a
l’Antàrtida no és anar a l’espai, i per això continuo somiant. De fet és el que
recomano vivament a tothom és que busqui el seu propi Pol Sud perquè, tant si
arriba com si no, descobrirà un camí ple de coneixement i joia.

per Ramon Texidó

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris