Ander Mirambell

Després de la seva participació a les olimpíades de Vancouver 2010, l'esportista de Skeleton Ander Mirambell (Calella, 1983) ens explica de primera mà la seva experiència olímpica, on ha fet història en ser el primer esportista estatal en participar en aquesta modalitat d'uns Jocs Olímpics d'hivern. Mirambell va acabar classificat en 24ª posició, a només 5 dècimes del Top20. Ara, amb la tranquil·litat d'haver assolit la fita que et vas marcar fa quatre anys, com valores la teva experiència olímpica? Estic molt content per les sensacions i especialment per petits detalls durant la competició. He millorat baixada a baixada i he creuat els 140 km/h. Malauradament, també va quedar palès el risc d'aquesta modalitat esportiva a causa d'un fatal accident. Com vàreu superar emocional i esportivament aquest sotrac? Va ser molt dur i a vegades no es supera del tot. Sempre que baixi per aquest circuit tindré les imatges del company de Geòrgia. Però la vida continua i com a esportista, un cop et lligues el casc saps que hi ha un risc. Mai d'aquest nivell, però som pilots de velocitat i sabem el què hem de fer en cada corba. Com has dit, el darrer dia vas superar els 140 Km/h, una velocitat que has qualificat d'històrica. Sí, no tindré masses oportunitats de poder-ho fer en el futur. El segon circuit més ràpid és el de Saint Moritz i la meva marca personal es 133 km/h, així que vaig aprofitar l'oportunitat de formar part del grup selecte dels 140 km/h. Com veus el futur de l'skeleton i dels esports d'hivern en general al nostre país? Què creus que caldria potenciar? Hem d'agafar el model del Gran Bretanya (GBR); ells no tenen pista i han guanyat una medalla. Tenen una bona infrastructura i cada any hi ha deu nous atletes practicant l'esport. Però tot depèn de les institucions i el plantejament que tinguin de futur sobre l'Skeleton. Quina és la teva opinió sobre la possibilitat que Barcelona torni a ser olímpica, aquesta vegada d'uns Jocs d'Hivern? És difícil, però Barcelona té suficient nom per poder-ho fer. Necessiten un projecte competitiu i que lluitin fort per aconseguir-ho. No serà gens fàcil. Ara bé, crec que també hem d'estar preparats per poder tenir un equip nacional d'esports d'hivern a l'alçada de la situació. No m'imagino tenir els Jocs de Barcelona i només 18 atletes, dels quals només vàrem entrar de forma directa. Mirant enrere, que et va impulsar ara fa quatre anys a plantejar-te participar als Jocs Olímpics de Vancouver i concretament en la modalitat de Skeleton? La il·lusió de provar un nou esport que combinava la velocitat de sortida, una cosa que era positiva ja que venia de l'atletisme, i la sensació de pilotar. És un dels pocs esports del món que tenen aquestes dues possibilitats, com el bobsleigh. Ha estat clau la implicació del teu equip, el Club d'Atletisme Calella? Sí, de fet van ser els primers en ajudar-me en aquest camí. Em van pagar la fitxa de la Federació Catalana, ho continuen fent i m'han ajudat a buscar sponsors. Els estius m'han permès entrenar i obrir-me les pistes en diumenge! Precisament, Calella et va oferir un acte d'homenatge per agrair-te la teva implicació amb la ciutat. Va ser un moment especial en aquest camí. M'agradaria que no es quedés en un acte, per a mi seria un orgull ser la imatge esportiva de Calella. No només un orgull, sinó una gran responsabilitat de portar el nom de Calella de forma oficial per arreu del món. Malgrat tot, el camí olímpic ha estat dur. Entre d'altres circumstàncies vas patir dues lesions i alguna intervenció quirúrgica. Què et va ajudar a superar els moments difícils? Creure en que aquelles situacions em farien més fort. Que si una desgràcia d'aquell tipus m'havia passat era per a créixer com a persona i aprendre de les desgràcies per ser millor dins la pista. El recolzament de la família, la gent que aprecio, els amics del Club Atletisme Calella..., em van ajudar molt. També es va evidenciar la teva progressió, especialment en els darrers mesos. On creus que ha estat la clau d'aquesta progressió? La confiança i relaxar-me. La millora de la sortida encara ho ha de ser més i el nou trineu. Tot i així esperava una mica més d'aquesta última temporada, però diferents problemes en les diferents copes no m'han permès rendir al màxim nivell. I a la fi, què ha estat el millor d'aquests quatre anys? El dia a dia, el creixement com a  persona i la lluita per progressar dins i fora de la pista. Vancouver ha estat la conseqüència d'un treball fet durant quatre anys. Seria injust quedar-me només amb l'experiència dels Jocs. Sens dubte, un sorprenent aliat i company de viatge ha estat el teu web. Ha estat la forma d'explicar a la família i amics que estava viu; més econòmic que les trucades, i al final s'ha convertit en una pàgina molt important. En altres paraules, el meu diari o el meu amic de viatge. Algú a qui li explicava les meves sensacions, vivències i resultats. Actualment, és suficient el suport dels sponsors o són imprescindibles els ajuts públics? El tema sponsors és complicat. Jo crec que hauria de ser 85%-90% d'ajuts públics i la resta sponsors. És un esport olímpic i es necessita d'una infrastructura per a treure atletes i això només es pot fer a partir de les institucions. I, ara, la teva mirada s'enfoca cap als propers Jocs Olímpics de Socchi 2014. Com et planteges aquesta nova etapa? Ara vénen els mesos claus. Toca lluitar per aconseguir les eines per poder estar més amunt. No vull estar els pròxims anys navegant entre el 27 i el 23 a la Copa del Món. Toca el moment d'exigir resultats, però només es pot fer si tens les eines per treballar com un professional: Una beca en condicions, que el preparadors tinguin un reconeixement econòmic, un entrenador propi de gel, bon material,... un projecte amb cap i peus. Sense això, serà complicat tenir una etapa competitiva i arribar a Socchi a competir per fer un bon resultat.

← Torna a l’hemeroteca