diumenge, 28 de de febrer de 2021
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Canvis, calen canvis!!

Canvis, molts canvis, això demanen els sindicats, l’oposició, els ciutadans… però, canvis de què i en quina direcció. Us plantejo una reflexió sobre aquest punt perquè no arribi una societat del futur on, com deia fa uns dies el president de la CEOE, s’hagi de treballar molt més i guanyar molt menys. El nostre país gaudia, fins fa pocs anys, d’una societat del benestar que no tenia equivalent fora d’Europa. A Catalunya, aquesta era sempre un xic més raquítica que a la resta per la migradesa dels salaris i de les pensions, així que, enlloc de societat del benestar, podíem enunciar-la com a molt de societat de l’anar passant. Ara tot ha caigut dins la precarietat, tothom s’atreveix a donar les seves receptes, però no ho tinc massa clar i en tot cas caldrà preservar aquella mínima societat de l’anar fent que hi havia. Si els canvis volen dir que cal millorar aquella posició m’hi apunto; si, per contra, les variacions impliquen una minva o davallada d’aquell, per mi punt de partida i, per a les persones més grans, un llarg punt i a part després de d’una llarga trajectòria de lluites obreres, no m’interessa. Que sota el paraigües del nou càlcul de les cotitzacions per tenir dret a les pensions es pretén que ens jubilem als 67 anys, s’està fent una trampa. No em val la sentència que diu que ara vivim més, si així és, quelcom hi tindrà a veure el fet que les persones es jubilin abans i tinguin més vida extralaboral. Si el que es vol és que les persones es jubilin molt més tard, aleshores no podrà haver-hi qualitat de vida, sinó explotació dura i conflicte social. Des del meu punt de vista cal preservar la jubilació a l’edat actual, consolidar els comptes de la Seguretat Social, fer canvis sí, però en la direcció garantista; és a dir, en la de garantir serveis hospitalaris, serveis socials d’assistència, pensions justes, etc. Pensi’s que cobrar una bona pensió condiciona el treball, l’aportació del treballador al llarg de la seva vida laboral i, el ritme o la productivitat en el treball pot tenir a veure amb el que el treballador sàpiga positivament el què trobarà després del seu període actiu. Si tot és precari i escarransit el treballador treballarà desmotivat, sense interès, com sovint passa ara, si per contra sap que trobarà una justa jubilació, de segur que no li doldrà fer algun esforç complementari. El que és de tots no és beneficència o generositat, sinó quelcom que hem creat nosaltres, que hem mimat al llarg d’anys, mes a mes, i que esperem trobar en bon estat.

No sóc del parer que el primer que arribi tingui dret a una sanitat universal sense haver cotitzat ni un sol dia, no estic d’acord en què des del primer dia tothom tingui dret a tots els serveis hospitalaris… Això serà molt profitós per uns, però terriblement injust pels que han estat contribuint tota la vida i que ara potser veurà reduïts els seus drets perquè el “sistema” no pot aguantar més, no dóna per més ni pot encabir tothom. Crec, per contra, en un sistema de trams de drets en funció d’un element objectivable i vàlid que són els anys de cotització; els drets no s’haurien de regalar d’entrada, sinó que haurien de ser progressius en funció d’aquest criteri coherent, que són els anys de cotització. Pensi’s què és el millor, una voluntat política o bé el bé comú de la majoria dels ciutadans. Calen canvis també en aquest punt.
És bo el nostre sistema educatiu? Sobradament sabem que és perfectible, millorable i que no té uns resultats homologables. Caldrà doncs pensar, no tant en introduir noves tecnologies que ajuden a “distreure” al personal, sinó que més aviat haurem d’instruir a famílies i professors en la tasca de crear una cultura sana d’esforç, de sacrifici que, naturalment, passa per l’escola d’aprenentatge de la vida, pels llibres, pels deures, per l’estudi dur, pels exàmens difícils. Canvis doncs, canvis seriosos en els estudis.

Repassem ara el món polític, el dels partits polítics, el del govern autònom i central; algú gosarà dir-me que no calen canvis, que no cal reduir el nombre d’alts càrrecs, els sous, les dietes, els cotxes oficials i un sense fi d’extres. I, quin haurà de ser el canvi? doncs, tornar a trepitjar el carrer, parlar amb els ciutadans i practicar, en tot moment, una modèstia i una senzillesa a tota prova.

El canvi, en definitiva, ha de fer coincidir el país real amb l’oficial, amb aquell que s’ha creat però que no és sostenible. Avui l’ecologia passa no només pel medi ambient, els recursos energètics o la gestió del sòl, sinó també per la sostenibilitat del nostre estil de vida europeu, dels nostres valors, de les nostres normes i tradicions.

Senzillesa sí, iguals en drets guanyats que no atorgats gratuïtament, corresponsables tots en un futur comú de la cultura catalana i europea nostra i ben nostra i, quan dic nostra, em refereixo que tothom que visqui aquí ha de tenir clar, i això ha de ser exigible, que hauran de tenir una actitud i una disponibilitat total per fer i actuar en tot moment com a ciutadans d’aquí, sense tancar-se en una cultura o contracultura resistent o en l’oposició. L’exigència dels usos i costums propis per a tots, és un element d’integració, d’immersió necessària per crear un sol tipus de ciutadà, divers d’origen o ètnia, però català per voluntat i adopció. Aquest és el mínim exigible, el principi elemental per començar a construir un país ben cohesionat.

Jordi Amat i Teixidó | Calella

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris