Aquest article és una iniciativa conjunta de l'ACPG
(De)generats i generades
A finals de carrera vaig fer pràctiques a l’Institut d’Estudis Catalans, i un dels molts privates jokes que els cadells de filòleg compartíem en aquell paradís jugava amb l’ambigüitat de gènere del pronom tothom, per al qual vam inventar el corresponent totdon. Avui, allò que aleshores ens semblava un acudit hilarant es podria estar fent realitat.
El deliri de la correcció política aplicada a la no discriminació de la dona en el llenguatge (per entendre’ns, allò del “tots i totes”, “amics i amigues” i companyia) s’ha escampat tant que fins i tot una estudiosa tan sàvia i tan ponderada com la Carme Junyent va muntar una jornada per parlar-ne, després que la universitat on treballa li corregís uns quans títols d’activitats. La trobada, finalment, Visibilitzar o marcar? Repensar el gènere en la llengua catalana es va celebrar divendres i segurament constituirà un punt d’inflexió en aquesta cursa desbocada cap a l’absurd gramatical en què s’ha convertit l’anomenat llenguatge no sexista: “Benvolguts i benvolgudes pares i mares d’alumnes i alumnes…”
De les nombroses aportacions dels ponents, provinents sobretot dels dos àmbits on la cosa ha fet més forrolla, l’ensenyament i l’administració, en va quedar clar que: a) per a les autoritats polítiques, els criteris dels professionals (els lingüistes) tenen molt menys valor que no l’interès polític; b) sovint les administracions apliquen aquests criteris desenraonadament i sense mesura; c) els (les) promotors (promotores) del disbarat confonen volgudament el concepte de sexe (aplicable als humans) amb el de gènere, que és una categoria purament gramatical.
De les igualment nombroses aportacions del públic, se’n desprèn que: a) la majoria dels professionals de la llengua troben forassenyada l’aplicació dels criteris no sexistes, perquè modificar la llengua no servirà per canviar un problema social; b) no és veritat que totes les defensores d’aquest llenguatge encarcarat i antinatural siguin dones, ni que totes les dones en siguin defensores; c) ara, moltes de les que sí que en són demostren una actitud tan sectària que fan molt difícil l’entesa.
Aturem aquest despropòsit abans que ens malmeti la llengua sense remei. Perquè, per dir-ho amb la imatge d’Albert Pla Nualart, cap d’edició de l’AVUI, m’estimo més un pare que faci el sopar i cridi la canalla dient “Nens, a taula!” que no pas una mare que digui “Nens i nenes, a taula!” perquè, com sempre, li ha tocat fer-lo a ella.