Diagonalitzar

Els sufixos –itzar i –ització, que corresponen a verbs i substantius respectivament, són dels més productius en català, perquè expressen o bé la realització d’allò que un nom significa (cicatritzar, balcanització) o bé la tendència a la qualitat que expressa un adjectiu (eternitzar, ridiculització). Diagonal és un adjectiu que ho permet, i per això un trajecte és diagonalitzable o una ciutat es pot travessar diagonalment. Un bulevard, en canvi, mot pres del francès però que és d’origen neerlandès (bolwerc, ‘obra feta amb taulons’), no fa cap mena de derivats, de manera que, diccionari en mà, cap carrer es pot bulevarditzar. Això sense comptar que presenta una certa dificultat ortogràfica (“S’escriu bule o boule?”, “amb b o amb v?”, “acabat amb t, amb d o amb r?”) que faria anar de corcoll els redactors. Una rambla, per la seva banda, té una mica més de recursos: passar-hi i traspassar-hi genera l’acció de ramblejar, i qui hi persisteix es pot convertir en un ramblaire. Ara, alerta a confondre’t i declarar-te rambler, que no és sinó un tractant de bestiar (visualitzeu la imatge? De Francesc Macià a les Glòries, un immens ramat de vaques del Pirineu). Tot i que el pitjor no fóra aquesta ruralització d’una avinguda urbana sinó la violenta maresmització primaveral, perquè una ramblada és ni menys que una rierada, d’aquelles que s’enduen cotxes, semàfors i tot el que convingui. Això es deu, lògicament, al significat original del mot, que en àrab designava l’areny o sorral sobre el qual transcorre el llit del riu. Sabent això, doncs, poder que ens deixem estar de bulevarditzacions o ramblitzacions impossibles i aprofitem l’útil avinguda que tenim, que no en va prové del verb avenir, és a dir, ‘estar d’acord, posar fi a una discrepància’. Per molts anys. La setmana passada va fer anys, concretament vint-i-cinc, el TERMCAT, una de les institucions que els lingüistes ens estimem més. El Centre de Terminologia Catalana, que d’aquí li ve el nom (tot i que pràcticament tothom li diu “el Trencat”, per òbvies raons fonètiques), és la punta de llança de la innovació en matèria de lèxic: el despatxet on van a parar totes les propostes de paraules noves per ser analitzades abans de passar, si s’escau, a la màxima autoritat perquè les aprovi. Cosa que al llarg d’aquest quart de segle ha passat, atenció, més de 6.000 vegades, que aviat és dit. Apunteu-vos-en l’adreça (www.termcat.cat), perquè entre altres virtuts disposa d’un servei de consultes en línia, el Cercaterm, que us pot ser molt útil.

Aquest article és una iniciativa conjunta de l'ACPG

← Torna a l’hemeroteca