Aquest article és una iniciativa conjunta de l'ACPG
Godallar o encunyar
El dia que parlàvem d’en Millet i les seves proeses financeres vam descobrir que tenia el destí escrit al mot ramillet (l’únic de la llengua que conté la seqüència m-i-l-l-e-t), ja que aquest és el nom que rebia una moneda encunyada a l’Edat Mitjana a València popularment anomenada ‘ral valencià’. Amb els candidats a la presidència del Barça no cal fer tants jocs de mans, perquè els cognoms dels tres aspirants amb opcions són mots comuns que tenen un significat més enllà del llinatge. En el cas del primer que es va presentar, Jaume Ferrer, és obvi i transparent. Amb els altres dos, però, la cosa s’anima. No tothom sap que Godall és un sinònim de garrí, és a dir, un porc petit, i encara menys tenen present que rossell (la grafia Rosell és una deformació registral, igual que Solé o Rusiñol) és la denominació d’una altra moneda de l’Edat Mitjana, en aquest cas encunyada al Rosselló (i d’aquí el nom). Un enfrontament, doncs, entre la natura i el diner; la tradició agropecuària de la Catalunya rural contra l’ambició pecuniària dels nous barons rampants. Tingueu-ho present, els que haureu de votar. (També podríeu tenir present una altra cosa, però com que és una simple curiositat la poso entre parèntesi: el corresponent femení de godall, godalla, té un significat ben allunyat: vol dir dalla. Mentre que rossellona, corresponent femení i diminutiu de rossell, és una varietat de petxina).
Canvio de tema. L’atzar ha volgut que els últims mesos els de casa hàgim anat poc al cinema, i no em demaneu per què. Poder hem mirat més pel·lis en vídeo, o poder ens n’hem estat perquè no hi ha quartos per tot, o poder simplement hem passat una època, com tantes se’n passen. A mi anar al cine sempre m’ha agradat molt, i és un vici que no crec que em passi mai: la màgia de la pantalla embolcallant-te tot per ficar-te dins de la història certament no la trobes a casa. Però veient com s’han pres els senyors distribuïdors la nova llei, fins al punt que uns quants han convocat una vaga (quan escric això encara no s’ha celebrat) amb l’excusa que el doblatge al català els restarà espectadors, sincerament em penso que encara hi hem anat massa. Si cada cop que vaig a una sala pago set eurons que aniran a les butxaques d’aquests senyors, no cal que us digui que miraré de no tornar-ho a fer. Ja tenim prou enemics a fora per mantenir també els de dins. S’ha de ser molt cínic per muntar una campanya de protesta amb el lema “Català i feina SÍ, quotes i atur NO”. A mi en vénen ganes d’encunyar-ne un altre: “Català i cinema SÍ, barruts i mesells NO”.