Entrevistem Lluís Gavaldà i Joan Reig per parlar del seu nou disc Fràgil, el desè treball d’estudi de la banda de Constantí. Enguany, a més, Els Pets celebren els seus 25 anys junts, per això també parlem de la seva trajectòria i la seva carrera musical.
Veneu-me el disc, què és el que té de nou aquest disc?
Lluís Gavaldà: A nivell musical, s’hi pot trobar una proposta molt crua. Hem apostat per fer un disc que tal qual sonava a la sala d’assaig es va enregistrar a l’estudi. No hi ha artifici, no hi ha ni colorants ni conservants. Som nosaltres, els tres Pets, i la banda, en Joan Pau Chávez, al teclat i al baix, i en David Muñoz, a les guitarres. També el productor, Brad Jones, que repeteix amb nosaltres per quarta vegada. A nivell de lletres és un aparador d’estats d’ànim. Té un fil argumental bastant clar que és la fragilitat de les relacions sentimentals. Hi ha una reivindicació de la fragilitat, no vista com a negativa i sinònim d’una cosa que es trenca, sinó que és sinònim d’una cosa que s’ha de cuidar. Quan ets conscient que les coses són fràgils les gaudeixes molt més i els dones la importància que tenen realment
Foto: ACPGCom busqueu idees per a les noves cançons?
Joan Reig: Pel que fa a les lletres, només cal obrir el diari. El món està ple d’idees, només s’ha de ser receptiu i tenir els pàmpols ben oberts perquè t’arribin per a transformar-les ens cançons. I, pel que a la música, nosaltres som més melòmens que músics. Som gent que gaudim més escoltant música que fent-la. Com que som tant melòmens, el que fem és rebre molta música, comprem molts discos i n’escoltem molts. No ara, sinó de tota la vida. Hem arribat a aquest ofici perquè érem grans aficionats a la música.
Lluís Gavaldà: La música és la nostra malaltia.
Com dieu sou molt melòmans, què és el que esteu escoltant últimament?
Joan Reig: Ara venint amb el cotxe hem escoltat dos discos. Primer el nou disc de la Sharon Jones, una senyora de Nova York que porta el soul dels anys 60 al s. XXI. Després s’ha acabat aquest disc i venia el nou disc de La Brigada, un grup de Vilanova i la Geltrú que ha tret el seu segon disc. Aquest grup representa aquesta onada del nou pop català que està trepitjant amb força. Ens sentim molt ben acompanyats i estem encantadíssims que aquests grups hagin cridat l’atenció dels mitjans. Són molt bons.
La música en català està en un bon moment.
Lluís Gavaldà: Sí, i curiosament la proposta d’aquests grups és propera a la nostra. Nosaltres formem part d’un moviment molt concret, el rock català, però estilísticament estàvem una mica desubicats. Ara, amb moltes propostes com La Brigada, Mishima, Manel o Els Amics de les Arts, ens trobem que tenen uns referents musicals bastant semblants als nostres. Ens agrada com a melòmans, però també ens agrada com a companys de viatge. Creiem que calia una oxigenació de l’escena catalana. Malauradament fins no fa gaire aquesta nova escena cantava en anglès i, per fi, ara han descobert que en català es pot fer un producte digne. Aquests grups nous seran els que probablement ens fotran la feina a nosaltres, però ho portem amb esportivitat i amb alegria. Diguem que és llei de vida. I no cal dir que ens dóna trempera i ens faria il·lusió compartir escenari amb aquests grups.
Joan Reig: Som més melòmans que músics, aleshores ens interessa més que hi hagi més bona música per poder escoltar que no el fet que ens fotin la feina, que, per altra part, ja procurarem que no passi.
En la trajectòria dels Pets podríem distingir dues èpoques, una abans del disc Sol i l’altre després, ho veieu així?
Lluís Gavaldà: Sí, diríem que hi ha un canvi a nivell de temàtica. Al principi, hi havia un component ideològic molt fort i de lletra graciosa. Aquest tipus de lletra perduda i envelleix molt malament. És com un acudit que a la sisena vegada que l’escoltes ja no fa tanta gràcia. Des de fa uns cinc o sis discos, la tendència de la lletra dels Pets ja ha canviat, ja no alliçonem gaire, sinó que ens qüestionem a nosaltres mateixos. Hi ha una banda de matisos de gris, entre el blanc i negre molt gran. Quan ets jove, creus que tens la raó. Quan més temps passa, més te n’adones que la raó és més flexible. Aquest darrer disc explica situacions que parlen del cor i dels sentiments.
Joan Reig: Jo penso que aquesta època comença una mica amb el disc Brut Natural i després amb el Bon dia. Amb Sol, potser se’n dóna compte la premsa especialitzada.
Lluís Gavaldà: Té el seu valor que la crítica reivindiqui Els Pets perquè no és fàcil reivindicar Els Pets en segons quins cercles. Està bé que cert tipus de crítica s’hagi tret el prejudici i ens hagi reivindicat. Se’ls hi ha de reconèixer i agrair aquest esforç que han fet.
Quin és el secret per aguantar-vos 25 anys?
Joan Reig: Sent amics. Tots els oficis que tenen relació amb la carretera, la nit, en passar hores de son, en treballar quan tothom estar descansant, etc. Diem que deixa cicatrius. A vegades en forma d’excessos...
Lluís Gavaldà: I mal entesos, diferències de criteri i que tampoc ets la mateixa persona. Quan vam començar érem una colla que ho fèiem tot junts: ens enamoràvem, ens emborratxàvem, somiàvem, escoltàvem música plegats. I a mesura que et fas gran les direccions vitals van divergint poc o molt. Jo crec que l’amistat que tenim entre nosaltres ens ha ajudat a continuar estimant-nos i tenir ganes de fer coses junts. L’amistat, però, no explica que tinguem 25 anys de salut musical. Jo crec que el que ho explica és, per una banda, la nostra obra, però sobretot un fenomen que és paramusical que és el públic. Si un grup fa 25 anys és perquè té un públic que l’ha aguantat 25 anys. I que l’ha aguantat d’una manera estoica i, a vegades, contra els elements, contra la crítica especialitzada, contra la manipulació que s’ha fet anti-rock català... Tenim un públic que no és que li agradi el que fem, és que ens estima. Hem aconseguit ser intergeneracionals: tenim fills dels fans dels Pets que són fans dels Pets. Aquesta és la clau de durar 25 anys. Nosaltres tres ens estimem, però si no tinguéssim públic quedaríem per fer calçotades o algun sopar de tant en tant.
És important haver-vos deixat temps per altres projectes personals?
Joan Reig: Sí, això va molt bé per oxigenar la relació i també perquè tornes amb les piles carregades, sobretot si fas una cosa molt diferent a Els Pets, com el que he fet com a bateria a Mesclat o el que he fet ara com a cantant amb Refugi. Vens amb la maleta plena d’experiències noves, de ritmes... Més ofici. Això enriqueix com a músic i com a intèrpret. Hi ha inquietud per a fer coses noves, som tastaolletes, però no ens enganyem, també a nivell econòmic va bé. Vivim en un país en el qual, molts músics, diria que la majoria, viuen de la docència. No hi ha un circuit de música com hi pot haver en països europeus. L’oferta s’ha multiplicat, però encara no estem a nivells europeus perquè la tradició musical no està del tot arrelada.
També feu col·laboracions en mitjans de comunicació.
Lluís Gavaldà: Som tastaolletes i no estem únicament pendents de la nostra música. Escoltem música, però també llegim el diari, ens agrada fer ràdio... De fet, tenim un programa plegats a Constantí Ràdio. En Joan fa tele, jo també n’he fet alguna. És curiós perquè tenim com carreres audiovisuals paral·leles, cadascú pel seu compte, i suposo que veuen que som xerrameques com pots comprovar amb aquesta entrevista. Ens agrada opinar i parlar de tot. Tenim un discurs que, a vegades, pot ser equivocat o erroni, però vaja hi ha un mínim de criteri. Per això, segurament, la gent ens crida. A més, ens agrada. Que la teva professió principal sigui la música, no vol dir necessàriament que només puguis fer música.
Textos: Mònica Puntí Brun | Fotos: Ivan Giménez
Aquesta entrevista és una iniciativa conjunta de l'ACPG