Línia de flotació

He dit mil vegades que la vida et dóna sorpreses i el diccionari encara més. I si ho dic cada dos per tres és perquè jo mateix em sorprenc cada dos per tres. De la crisi israeliana el que em va fer dreçar més les orelles va ser la flotilla. La sento al 3/24, la meva droga de cada vespre, i em dic ‘ja hi som, els de tevetrès amb les seves llicències’. Tot i que aquesta vegada el castellanisme era mig disculpable, perquè el mot que designa en català un conjunt de naus té un cert regust de lirisme poc escaient a una batussa internacional: estol (poder per culpa de les orenetes, que també adopten aquesta formació). Encara que, tot s’ha de dir, a les cròniques dels nostres reis les esquadres de navilis que dominaven la Mediterrània ja navegaven com a estols.

Però no ens distraguem. Quina és la sorpresa? Doncs que flotilla no és cap barbarisme: és castellanisme, sí, però el DIEC l’incorpora. De fet, el sufix -illa en funcions de diminutiu sempre ha estat una mica empipador: tenim els casos de banderilla (que no és una bandereta), forquilla (que tampoc és una forqueta), lentilla (de lent), cerilla (de cera), pastilla (de pasta) i les entranyables pilotilles, que tot i ser d’aparença tan bàrbara com sos germans, degustades als Hostalets de Balenyà, on jo les coneguí, deixen de semblar-ho. L’ombra de la sospita recau en el diminutiu, perquè observeu que el substantiu del qual provenen sempre és perfectament correcte. El cas mateix de flota és il·lustratiu: prové del francès flotte, que al seu torn deriva de l’escandinau antic floti, amb el mateix significat. Sospito que si ‘flotilla’ ens grinyola més a l’orella que no pas ‘bescambrilla’ o ‘sabatilla’ és per la mala fama del verb flotar. En un binomi semblant a ‘curar’ i ‘guarir’, ‘flotar’ ha estat arraconat per ‘surar’ a causa de la falsa acusació de castellanisme malgrat la presència a la família de dos termes tan usuals com flotant (població flotant) i flotador.

Sense deixar les illes i les falses creences, un parell de curiositats. Una. Molts escriptors encara no saben que la dissortada burilla ja està acceptada com a “tap de nas”, a més de designar la famosa punta de cigarret apagada (a mi m’agrada més com en diuen a Mallorca, llosca). Dues. Un altre cas de confusió que s’allarga pels segles dels segles: allà on deixem la roba al vestidor del gimnàs és l’armariet, i on ens venen el bitllet per passar a la piscina és la taquilla (les guixetes ja han passat a millor vida de fa temps). I tres: si mai busqueu xeringuilla al DIEC, que hi és, per saber si és correcta, sobretot no us salteu la definició, que és un arbust.

Aquest article és una iniciativa conjunta de l'ACPG

← Torna a l’hemeroteca