Llucia Ramis

Llucia Ramis Laloux (Palma, 23 d’abril de 1977) és escriptora i periodista. Va arribar a Barcelona amb 18 anys per estudiar a la UAB. Des de llavors, ha treballat a la ràdio, d’hostessa a la televisió i de redactora en cap de la revista literària Quimera, així com al Diario de Mallorca. Ara és col·laboradora de cultura a l’edició catalana d’El Mundo. El seu debut com a escriptora va ser amb la novel·la Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Columna, 2008). Ha participat també en els reculls col·lectius Odio Barcelona (2008) i Matar en Barcelona (2009). La seva darrera novel·la és Egosurfing (Destino, 2009) amb la qual ha guanyat el Premi Josep Pla 2010. Com vas començar a escriure? Vaig començar de molt jove. La primera cosa que recordo haver escrit és una carta al príncep per dir-li que era molt guapo. Tenia set anys. No em va contestar mai. M’agradava molt escriure. Els meus avis em van regalar un quadern de la “Hello Kitty”. A cada pàgina hi havia un dibuix de la moixa i jo escrivia “Hello Kitty va de pesca”, “Hello Kitty va al circo”... Així vaig començar a escriure les aventures de la Kitty. Després vaig evolucionar cap a textos amb personatges humans i també vaig començar a explicar històries de joves a qui els passaven aventures. L’altre dia el meu avi em recordava que, al final dels contes, sempre posava: “Ja publicat”, i apuntava els títols anteriors. A més d’escriure, tinc entès que de ben petita eres una bona lectora. Bé, sí. No sé si “bona”, però llegia molt. Cada setmana mumpare em regalava dos llibres de dues col·leccions juvenils. Jo llegia ràpidament perquè així a la setmana següent podia llegir els altres. M’agradava llegir, sobretot Susan E. Hinton, Michael Ende... Record més títols que autors, com “La mimosa” o “Cuando Hitler robó el conejito rosa”. Va arribar un moment, però, que l’escriptura era per a tu un acte de rebel·lia. Més o menys. Tenia una amiga a qui també li agradava molt llegir i escriure. Ens quedàvem a casa d’una o de l’altra, i passàvem hores llegint o escrivint. Escrivíem contes a mitges, cadavres exquis. Aquesta al·lota va crèixer, tothom al meu voltant creixia, i a mi em feia l’efecte que això no molava perquè en comptes de xerrar de llibres, xerraven de marques de roba i de tios. Quan tenia 12 o 13 anys, em vaig sentir molt sola perquè pensava que al meu voltant tothom era idiota. Va ser llavors quan m’aïllava a l’escola per escriure. En aquella època, vaig tenir un amic que ara és un gran poeta, en Carles Rebassa, amb el qual vam fer un concurs per veure qui dels dos escrivia la millor novel·la. Gràcies a aquests “piques” intel·lectuals ens vam fer amics de literatura. Més que rebel·lia era una manera d’intentar entendre el que estava passant. Vaig descobrir que escriure tot allò que m’envoltava m’ajudava a fer-ho. Vas continuar escrivint quan et vas traslladar a Barcelona per estudiar Periodisme a la UAB? I tant. Jo era molt d’escriure cartes als meus amics, però quan vaig traslladar-me aquí vaig deixar de fer-ho tan assíduament. Llavors vaig començar a escriure quaderns. Ho necessitava, perquè tenia el costum d’escriure-ho tot. Tenc molts i molts quaderns, realment allò era obsessiu. Durant el primer any de carrera, vaig intentar escriure una novel·la que es diu “Novembre” i que no publicaré mai, però que em va ensenyar moltes coses sobre com utilitzar el tempo a les narracions. Vas escriure alguna altra novel·la? Sí. Quan vaig anar a París, no tenia amics ni Internet, i necessitava comunicar-me. Així és que vaig escriure una segona novel·la que tampoc publicaré. Aquesta està en castellà perquè una de les poques amigues que tenia a França era xilena i així almanco ella podria llegir-la. M’anava molt bé per veure el recorregut dels personatges i la seva evolució. Pensava que seria així sempre, que escriuria només per als amics. Fins que em van oferir escriure la primera novel·la que sortiria publicada: “Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys”. M’ho vaig prendre seriosament perquè allò que escrivís acabaria sortint a la llum. No podien ser proves per veure com ho feia o com no ho feia, sinó que havia de ser un text que estigués orgullosa de mostrar. Aquesta és una altra manera d’escriure, quan saps que publicaràs. El nivell d’exigència és molt més alt i ja no es tracta d’una qüestió de rebel·lia, sinó al contrari, de comunicar-te amb el lector, d’explicar una història. De fet, en les teves novel·les, sobretot, la darrera “Egosurfing” descrius molts racons de Barcelona. Tenia molt clar que volia explicar la paradoxa de Barcelona. D’una banda no te pots perdre mai perquè és com si estiguéssis sempre sota el dit d’un “Vosté és aquí”. De l’altra banda, però, quan intentes tornar a un lloc al cap de 10 anys, ja no hi és. Per exemple, es meu carrer de Gràcia, en tres anys que hi vaig viure, va canviar quatre vegades. O Poblenou: abans era un barri que m’encantava, amb fàbriques i solars. Ara ja no existeix tal com era. Hi han posat aquells blocs immensos de pisos que ni són habitables, ni són per oficines, ni són absolutament per a res. És com viure en una ciutat esbudellada. A mi no em dóna la gana! Barcelona està en canvi permanent, però tampoc arribes a veure el resultat. Fa la sensació que respecti molt poc la gent que hi viu. Aquesta és una novel·la amb personatges molt definits. N’hi ha tres de centrals: la narradora, en Teo i la Rut. Sí, exacte. El que volia era explicar el procés pel qual es crea una amistat. A Internet te fas amic de qualsevol amb un clic, o entres en un xat per lligar. És molt immediat, sense gaires preàmbuls. M’interessava molt que na Rut fos un personatge que de bones a primeres el rebutges, però que t’atrau no saps perquè. I que en Teo fos al revés: totes les coses que fa t’haurien de provocar una certa tendresa, però no hi ha manera que hi confiïs. Per què passa això? Vaig veure que la manera de relacionar-te en un món o un altre és essencial. En Teo és un perdedor i crec que ens costa molt admetre els perdedors. Al seu cas, a més, l’han acusat de maltractaments. Si algú està prejutjat socialment és molt difícil que et plantegis la seva innocència. També m’interessava descriure un pesat; com es fa? Una persona és pesada i punt, normalment no explicam per què l’és. Aquest noi està passant el pitjor moment de la seva vida, necessita renovar-la, començar de zero. Està obsessionat en fer-se amic de la narradora i ella no el deixa entrar. En canvi, na Rut és la típica tia que no volem per res perquè ens ha ficat en mil problemes, però que té alguna cosa. En el fons, na Rut i la narradora són iguals. Per explicar tot això necessitava que els personatges estiguessin ben definits. La pròxima novel·la que estàs elaborant és bastant personal. Sí, però no sé si m’atreviré a publicar-la. Volia partir de la hipòtesi que els meus pares se divorcien. Torna a ser un tema força generacional. Hi ha molts pares d’amics meus que s’estan divorciant, ara que s’han jubilat. I si ja estem perduts, imagina’t després d’això. De sobte, els pocs referents que teníem, ja no hi són. No entenem res. Volia xerrar sobre això, però nodrint-ho amb la meva pròpia vida, els meus records, els records que s’expliquen a casa... La història de la meva família ha de sortir abans o després perquè és realment apassionant. Supòs que tothom pensa el mateix de les seves famílies. Estic escrivint la novel·la, però no sé si m’atreviré a publicar-la perquè és molt personal i, encara que amb la família s’ha de ser prudent, a l’hora d’escriure no se n’ha de ser gens.
Aquesta entrevista és una iniciativa conjunta de l'ACPG

← Torna a l’hemeroteca