Dedicat als que paren a sopar devant de casa a les matinades d'estiu. Ja els he començat a suportar aquesta passada setmana santa.
MacDonald's
Estic repenjat a la barana de casa preparant el rifle. És una escopeta de balins que vaig heretar de l'avi. Ni tan sols sé si arribarà a impactar al blanc des d'aquí.
Són passades les 5 de la matinada i un cop més m'han despertat una colla de borratxos i drogoaddictes a cops de botzina i amb la música a tot drap. Paren a menjar davant de casa. Mai he entès algunes distincions, si prens coca o qualsevol altre droga ets un drogoaddicte per més que ho disfressin anomenant-te consumidor, tan se val si habitual o esporàdic.
El McDonald's de davant de casa, prioritzant guanyar diners per damunt de tot, fa uns quants estius que ha decidit deixar obert el mc-auto tota la nit durant els caps de setmana i festius. És clar, com és normal la gent que esta de marxa quan acaben la festa o en el desplaçament cap a un after, paren a menjar.
Tot això seria correcte si la gent passes, agafés el menjar i marxés o es quedessin a menjar tenint en compte l'hora. L'experiència de diversos estius m'ha ensenyat que no és així.
Comença una mena de concurs de cotxe a cotxe fent sonar rítmicament els seus clàxons. Primer un cotxe marca el ritme i els altres el segueixen de manera seqüencial.
És com el joc aquell, el Simon, on havies de seguir els colors i la musiqueta que et marcava l'aparell però en versió botzinades.
Algú que ja té el menjar, cerca una zona d'aparcament proper i obrint de bat a bat les portes del cotxe i el maleter, pugen la música i es posen a menjar i cridar. Paren si els visita la policia per les trucades dels veïns però als pocs dies hi tornen.
Les nits estiuenques són caloroses, la xafogor ens obliga a deixar les finestres obertes per mitigar-ho i aquests impresentables és com si estiguessin asseguts a la tauleta de nit.
Ja ens han despertat massa cops sense que ningú els escarmenti. Després d'aquesta nit segur que els meus fills i la meva dona podran dormir tranquils.
Deu ni do la calor que fa avui! Apunto a la lluna d'un dels cotxes. Estic segur de disparar contra el que més volen aquest imprestables, els seus estimats cotxes tunnejats.
No m'esperava arribar tant lluny i tot d'una veig com s'esmicola el vidre després de l'impacte.
Carrego de nou un balí encara sorprès per haver fet diana, busco un altre cotxe, un dels que estan aparcats a una banda i els borratxos són a terra menjant en peus.
Disparo un altre tret mentre els del primer cotxe surten corrent i cridant, veig que un dels nois del primer cotxe va fent salts cridant i agafant-se el braç... Giro una mica la vista per mirar a on he disparat el segon tret i veig, sota la llum d'un fanal, a un dels nois estès a terra amb el cap enmig d'una basa de sang. Crits, corredisses, cotxes que arranquen i fugen fent cremar pneumàtics. Una noia esta abraçant a aquell noi del terra mentre xiscla.
Al cap d'uns segons rep un tret al cap. Em quedo congelat, sense esma. He vist com un tret l'impactava al front i sortia pel darrera del cap un munt de massa encefàlica. Tombo el cap a dreta i esquerra mirant d'on ha sortit. Unes cases més enllà veig a aquell veí antisocial que tots pensàvem que no estava sencer del tot. Fuma una cigarreta mentre riu amb un fusell a les mans.
Tot d'una es posa a apuntar de nou cap al McDonald's buscant cobrar una altre peça. Suposo que el seu avi li va deixar un rifle de veritat i no un de joguina com el meu, penso mentre somric.
Recullo tots els estris, em fico cap a dins, baixo una mica les persianes i em fico al llit al mateix moment que comencen a sentir-se unes sirenes apropant-se.