Marxando (que no és gerundi)

Ha nevat molt, les torres han fet figa i la llum ha… ha marxat o se n’ha anat? El dia que vaig saber, fa uns quants anyets, que el verb marxar tenia mala premsa vaig quedar parat. Jo l’he fet servir sempre, i en més d’un sentit: per anar-se’n (“Si no marxem farem salat”), per eliminar una taca de la roba (“Coi de taca, que no vol marxar!”) i fins i tot com a sinònim de funcionar o rutllar (“Aquest rellotge no marxa”). Els diccionaris normatius encara n’arrepleguen un altre, que de fet és un sentit figurat del segon: “Els afers no marxen prou bé”. Però aquelles coses que passen, el que veiem a casa ens pensem que val per tothom, i resulta que no. Al País Valencià i a les Illes, per exemple, marxar com a sinònim d’anar-se’n no existeix, i en canvi tiren molt, els uns, de moure i els altres de partir. La mala anomenada, però, li ve de l’acusació de castellanisme, i fins i tot hi ha qui considera que és un verb propi del catanyol que fa deu anys no deia ningú. Estirabots a part, el cert és que no és pas un verb d’origen castellà sinó que podria ser que ens hagués arribat (del francès marcher, ‘desfilar els soldats marcant el ritme’, i abans, ‘trepitjar’) a través seu. Però la cosa es fa més interessant quan el GDLC ens informa que el francès va prendre el mot del fràncic markón, que volia dir ‘deixar una petjada’. Per què dic que es fa interessant? Deixeu-me que us ho expliqui amb els mots d’un col·lega vallesà, en Gustau Erill, membre igual que jo de la llista Migjorn on fa dies que ens entretenim amb aquesta qüestió: “El francès converteix en –ch- (so de la xeix en català) els mots que altres llengües romàniques tenen amb c inicial de síl·laba: ca – chien, casa – chez, cosa – chose, etcètera. El marcher gavatx equival, etimològicament, al marcar català (i castellà)”. No ho trobeu molt suggerent? Si tenim en compte que marcar prové d’un verb germànic que primer volia dir ‘establir frontera’ i després ‘delimitar, fer un senyal’… A mi em fa l’efecte que marxar ha rebut indirectament per culpa de l’expressió anar de marxa, que vam importar de l’argot juvenil castellà i que, ves per on, ara que el DIEC l’ha incorporada ja comença a perdre pistonada. Ara el jovent diuen aquesta cosa tan insípida d’anar de festa, i demà vés a saber què. Però a mi, de tota la família, el parent que m’agrada més és el marxando, que no té res a veure amb barres de bar i cambrers sinó més aviat amb la gent de l’art: vol dir marxant i també, veges tu, “que no és de fiar, malintencionat”.
Aquest article és una iniciativa conjunta de l'ACPG

← Torna a l’hemeroteca