Aquest article és una iniciativa conjunta de l'ACPG
Més... vida de lingüista
Em convida en Pere Mas a la ràdio per a una entrevista de les que en diuen “de personatge”: vol dir que parlareu de tu, sense que calgui cap excusa (haver tret un llibre o ser notícia per qualsevol altre motiu: d’aquestes se’n diu “d’actualitat”). Quasi sempre que vaig als mitjans em sotmeten a la mateixa prova: endevinar definicions de crucigrama, com una venjança per la tortura que jo infligeixo als qui resolen els meus (parèntesi: encara no hem trobat un mot per definir els aficionats a aquest joc. Solucionadors? Resolutors? Crucimaníacs?). Solen ser senzilles (“Presentador emergent de nom convergent”, deia una. Una pista: fa un programa molt confús a Catalunya Ràdio), però de vegades hi ha guionistes mal xinats que me’n posen de meves, per veure si recordo la solució. Nota per a guionistes mal xinats: tingueu pietat, per favor, penseu que jo preparo els mots encreuats amb tres o quatre setmanes d’antelació, i a seixanta definicions per cruci, no sempre me’n recordo de totes. Gràcies.
Però en aquesta entrevista em van sorprendre amb un repte inèdit: “Has trobat cap anagrama del teu nom?”, no referint-se a PAU, que fóra molt senzill (pua, upa), sinó al nom i cognom: PAU VIDAL. I em vaig quedar bloquejat, perquè no, no se m’havia acudit mai. Com pot ser? Jo que em passo la vida remenant lletres, i ves per on això no se m’havia acudit mai. Per sort, en Pipo, un dels membres del programa, em va donar un cop de mà amb un LUPA DIVA un poc surreal però molt suggerent, i tot seguit en Bati, guionista i crac verbívor, ho va rematar amb aquesta perla: VIA DUPLA. Oi que fa goig? Gràcies, Batista, el conservaré sempre.
Sortint de l’estudi, em vaig recordar d’una anècdota molt semblant d’anys enrere que em va omplir de confiança en el futur. Aquella vegada era una tele local, concretament Televisió de Gavà, i el repte que em va plantejar el presentador va ser l’anagrama d’una paraula tan bàsica per a un filòleg com PARAULA. I aquí sí que n’havia buscat, però vaig haver de confessar que no, no n’havia trobat cap. I ves per on, acabada l’entrevista se m’acosta el tècnic de so i amb aquella carona de nen entremaliat que sol fer el verbívor quan té una troballa, em deixa anar: “LA PAÜRA!”. La paüra? Consulta ràpida al diccionari, i sí: paüra és un sinònim vàlid de por. No és un anagrama directe perquè no consta d’un sol mot sinó de dos, però no em negareu que és preciós. Amb aquests verbívors amagats pel món, com voleu que no ens esperi un futur esplendorós?