Aquest article és una iniciativa conjunta de l'ACPG
Vegueries massa vagues
Hi he rumiat una mica més, en allò que dèiem l’altre dia de la Llei del Cinema, i he conclòs que hem estat de pega. Els senyors exhibidors i distribuïdors que tant els cou la nova llei, tinguem-ho present, són empresaris; gent que s’hi juga els quartos, amb el negoci. I és clar, quan es parla de doblatge, que ve del verb doblar, ells agafen el diccionari i què és el primer que hi troben: “Doblar: augmentar una cosa fins al doble”. I com a exemples: “Doblar una quantitat, un nombre, un sou, una paga”. I ja hem begut oli: veuen això de doblar una paga i ja es pensen que els tocarà rascar-se la butxaca.
La denominació de doblatge per descriure el fet d’enregistrar una veu en estudi i superposar-la a la del personatge original té origen en els especialistes, els dobles que ocupaven el lloc de l’actor a les escenes perilloses. I d’aquí va passar a la veu. Però, pel que hem vist, desafortunadament per a nosaltres. Poder hauríem de trobar un terme menys sospitós per a butxaques sensibles.
Una altra llei que aixeca polseguera és la de la nova organització territorial del Principat. Les vegueries no obtenen consens, de moment: els uns s’esbatussen pels límits, altres per la capitalitat. I, com passa tantes vegades, la culpa és del mot. No pas, com va dir no sé quin malpensat, perquè vingués de vaga, que no és sinònim de dròpola sinó d’imprecisa, inconcreta (tampoc ve de vega, que en català no designa pas cap ‘terra fèrtil’ sinó una ‘menjada plaent’). Però sí que, sense voler-ho, l’encerta una mica, perquè és probable que en l’inconscient ens rondi, encara que el terme vegueria ens soni bé, el càrrec del qual procedeix. Així com el comtat és el territori del comte, el bisbat del bisbe i el senyoriu del senyor, la vegueria és la terra del veguer, és a dir, el vicari. En llatí vicarius, ‘representant de l’autoritat’. Ras i curt, un càrrec de segona, un substitut. És per això que de vicaris no n’hi ha solament a les esglésies sinó també a l’estament militar i al funcionariat. Però és clar, cal reconèixer que entre les províncies, que ja es deien així en temps dels romans, i les comarques, que foren cosa dels francs (els de la Marca Hispànica), això d’estar sota la jurisdicció d’un suplent no fa gaire gràcia. Per no parlar dels corregiments borbònics, derivats directament del ‘rei’. Però vaja, voleu que us digui? Jo m’ensumo que, mentalment, l’adscripció que continuarà imperant entre nosaltres serà, com ha estat fins ara, la comarca. Com el Vallès (i qui diu el Vallès diu la Noguera o el Segrià), no hi ha res.