Aquest article és una iniciativa conjunta de l'ACPG
Vida de lingüista
El GELA (Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades) és un departament de la Universitat de Barcelona que es dedica al que el seu nom indica. Fa un parell de mesos em vaig queixar aquí, sense esmentar-lo, que aquest grup d’investigadors (d’altra banda, seriosos i competents com n’hi ha pocs) em convidessin a una xerrada en qualitat de periodista, que no en sóc. Després van rectificar i vam quedar entesos, perquè per a qualsevol estudiós de la llengua el GELA és una institució de primer ordre i seria de rucs no voler-hi col•laborar. Hi aniré, doncs, en qualitat de traductor, i aprofito per avançar la convocatòria: 19 de març, a la plaça Universitat de Barcelona, una jornada acadèmica dedicada a un dels temes més candents del català, la marca de gènere (allò de dir “tots i totes”, “benvinguts i benvingudes”,“els pares i les mares” i altres rucades del mateix motllo).
Mentre no arriba, un llibre que vaig apadrinar per anar fent boca. El lingüista de la COM Rudolf Ortega (exCOM, més aviat, perquè acaba de fitxar per Catalunya Ràdio, com a bon crac que és) acaba de treure el segon tom dels dubtes, oportunament titulat Tinc més dubtes (La Magrana). El primer, que va sortir fa un parell d’anyets, es deia Tinc un dubte, la frase amb què l’escometen els periodistes de l’emissora. En Rudolf, que és previsor i espavilat, conserva les fitxes d’aquestes consultes, i quan en va tenir dos centenars i mig d’interessants, les va aplegar en un llibre. Però encara més que la traça per al reciclatge, la gran virtut de l’Ortega és pertànyer a la nova raça de filòlegs, la que en diem dels trempats o eixerits. Fins fa pocs anys, en aquest país de filòlegs n’hi havia de dues menes: els seriosos i els encara més seriosos. Per això el nostre ofici gaudeix d’aquesta animadversió popular que tan poc ens ajuda. Però últimament uns quants professionals joves han entès que per explicar qüestions de llengua no cal fer cara de mal de ventre, i ell n’és un. En el seu cas, té la virtut de saber resoldre dubtes de gramàtica de manera eficaç però raonada, i d’amanir-los amb exemples sovint ben divertits (suposo que és un aprenentatge degut al contacte amb els redactors d’informatius, que necessiten respostes ràpides i estandarditzables). La cosa encara té més gràcia quan descobreixes que la història del reporter que volia saber si podia dir ‘vertader’ (i l’Ortega va haver de consultar el diccionari, a l’entrada autèntic: no s’ha de donar mai res per sabut), i després resulta que es referia a un abocador, és certa. A Tinc més dubtes, com aquesta, dues-centes quaranta-nou més.