Volem rosetes

Palomites, peladilles i kikos eren tres dels requisits de la dieta prohibida de la nostra infantesa. N’hi havia molts més, no cal dir-ho, i entre tots formaven aquest col·lectiu fascinant anomenat txutxes. Hi va haver un període que va semblar que es normalitzarien, però les llaminadures no es van imposar (hauríem d’haver estat més vius i reduir-les a la pronúncia infantil mimadures, amb més possibilitats de prosperar escurçades a mimes) i les txutxes van reviscolar. Tant de bo les noies de Macedònia s’enduguin deu grammys i facin triomfar les seves gominoles, fàcilment popularitzables en gomis. Recordo perfectament el dia que a casa ens van dir que palomites era un barbarisme i que se n’havia de dir crispetes: tots cinc germans, grans consumidors de sessió doble dominical, ens vam esforçar a aprendre’ns-ho i ens en vam sortir. Encara ho diem així. Però vet aquí que un servidor, fent crucigrames, encara vaig descobrir una segona manera de dir-ho, que en realitat era la primera, l’original: rosetes. El gra de moresc que en torrar-se s’obre com una flor blanca rep el nom de crispeta per un efecte més o menys expressiu o onomatopeic (i ja ve dels llatins: crispus) i el de roseta per la forma; i d’aquesta segona manera és com en diuen al País Valencià i una mica més amunt i tot. Me n’he recordat en llegir l’eslògan de la nova campanya de la Plataforma per la Llengua a favor del cinema en català: Volem crispetes. Jo també, i de passada rosetes, si pot ser. I prou palomites, que ens n’hem atipat tant que encara ens dura el mal de panxa. Un altre eslògan que circula per la xarxa fa ‘Carretero i manta’. Potser és un pèl personalista, té raó, però segur que és més potent que la nova marca de la gent de Reagrupament, Pàtria i Dignitat. PiD, en versió logo. Que fa pensar en PIB, ara que el veig. Un dels mals endèmics de l’independentisme català és la fragmentació en grupúsculs cada vegada més xics, fins arribar a l’atomització del partit unipersonal, com aquell qui diu. Un altre, tot i que no se’n parla tant, és la falta de sentit de l’humor. El substantiu manta és un mot sense gens de misteri: prové del llatí, tal qual; com a adjectiu no té gaire bona premsa: ser un manta. Però hi ha un tercer significat, l’adverbial, que el faria molt suggerent com a eslògan o nom de partit: a manta vol dir, com sabeu, ‘en abundància’. “Té calers a manta”, diem, o “treurà vots a manta”. És el femení de l’adjectiu mant, que vol dir ‘molt’ i que es veu que es va formar a partir del llatí tantu per contaminació de magnu. No em direu que no és prometedor.

Aquest article és una iniciativa conjunta de l'ACPG

← Torna a l’hemeroteca