Xavier Bosch

Xavier Bosch (Barcelona, 1967) és llicenciat en Ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ha exercit de periodista en diversos mitjans de comunicació de ràdio, televisió i premsa. Actualment és el director i presentador del programa de TV3 “Àgora”. És, a més, autor d’una obra de teatre i de diversos llibres. Darrerament ha guanyat el Premi Sant Jordi 2009 amb la novel•la “Se sabrà tot”. Sovint diuen que el periodisme és vocacional, vosté de ben petit ja tenia clar que volia ser periodista? No, jo sabia que volia ser escriptor, però també sabia que amb les possibilitats de Catalunya no es podia viure d’escriure. Fins i tot, els que venien més llibres, com per exemple, en Quim Monzó, havien de fer moltes col·laboracions escrites, televisives i radiofòniques per guanyar-se la vida. Jo, després de COU, vaig començar a fer ADE, però vaig veure que no era el meu fort. Vaig decidir canviar de carrera per a fer la meva vocació que era poder viure d’escriure ni que fossin guions o informatius. Per això, vaig fer periodisme. Va estudiar Ciències de la Informació a la UAB. Què en recorda d’aquella època? Recordo un primer curs molt estrany. Va ser abans del canvi de pla d’estudis, així que eren 5 anys de carrera. El primer curs pràcticament no el vam fer perquè vam estar un tres mesos de vaga i, a més a més, s’estava construint la facultat nova. Vam ser l’últim curs que vam fer el primer de carrera en unes aules més grises de la facultat d’econòmiques i dret de Bellaterra. Del pas per la facultat, en recordo una promoció magnífica d’on van sortir noms com Mònica Terribas, Jaume Balagueró, Francesc-Marc Álvaro o Carme Casadellà. Quina va ser la seva primera feina com a periodista? Va ser a cinquè de carrera que vaig ser becari de La Vanguardia fent la graella de ràdio i televisió, molt avorrit repicar-ho cada dia, i fer el “Feliz cumpleaños”, és a dir “Hoy cumplen años Valentí Fusté, cardiólogo, 67”. S’ha de contrastar que la persona que poses estigui viva perquè ens va passar amb el sastre del rei que no vam tenir manera de contrastar-ho i la vam espifiar. Vam posar que era viu i en complia 93 i aquell home s’havia mort en l’últim any. Va ser la primera cagada com a periodista. I la primera notícia que va elaborar? La primera notícia que vam poder escriure a La Vanguardia va ser sobre una enquesta sobre els farmacèutics i la clàusula de consciència que tenien per vendre o no preservatius. La vaig escriure conjuntament amb l’altre becari i company de promoció Ignacio Orovio, actualment cap de cultura de La Vanguardia. Aquesta va ser la primera mitja pàgina que vam fer. Vosté va ser corresponsal de La Vanguardia a Estrasburg. Sí. Quan vaig acabar la carrera, vaig guanyar una beca. Això volia dir dues coses: ser corresponsal per La Vanguardia a Estrasburg i treballar al gabinet de premsa del Consell d’Europa. En premsa escrita, el que destaca de la seva biografia, és que va ser director del diari Avui. Fou poc temps, ja que certes discrepàncies van fer que en deixés la direcció. Van ser uns mesos molt intensos, periodísticament molt atractius i divertits, però la gestió no em va agradar tant. A mi el que m’agrada és fer de periodista, tractar les notícies, tractar amb els redactors, decidir com ho fem, què fem, què diem, amb qui parlem... En canvi, gestionar una redacció de 120 persones i gestionar el càrrec de representació que significa per l’Avui, doncs, aquesta part no em va agradar tant. Tot i això, no en guarda mal record. No, no. Quan vaig sortir de l’Avui pràcticament no vaig dir res. Vaig explicar els motius de la meva sortida a la redacció a través dels diferents caps, i lògicament, als meus superiors. Crec que vaig marxar sense fer soroll ni mullader. Lògicament ets notícia al 3/24 i passa el teu scroll durant tot el dia dient que has plegat. Entremig de La Vanguardia i l’Avui, hi van haver bastants projectes diferentes. Sí, hi van haver bastantes coses. A TV3, vaig dirigir el programa “Un tomb per la vida” amb en Puyal i, a Catalunya Ràdio, vam fer el programa ”Alguna pregunta més” amb l’Antoni Bassas i en Manel Fuentes amb el qual vam guanyar un Premi Ondas. Llavors hi ha “Aquest any, cent!”, el programa del centenari del Barça a TV3. Van ser tres anys de la meva vida dedicats a la història del Barça, dos anys van ser de preparació i un any d’execució cada setmana en directe al plató. Podríem dir que el seus inicis radiofònics foren a Catalunya Ràdio. Sí, totalment. Mai a la vida m’hauria posat davant un càmera o un micròfon com ara a TV3 sense haver estat a Catalunya Ràdio. No m’agrada la meva veu, no m’agrada la meva imatge, però estem aquí per explicar històries, per fer periodisme i el de menys és com siguis: si t’agrada o no la teva panxa, la teva calba, la teva veu. Cal tirar endavant i explicar les coses tant bé com sàpigues. Una de les etapes més llargues en la seva vida fou el seu pas per RAC1. Sí. El projecte de RAC1 comença el 2001. Em van dir si m’hi volia involucrar com a coordinador de continguts. Vaig dir que sí i després la vida em va portar a fer tres programes diferents: els partits del Barça, el Cafè Baviera i El món a RAC1. Són 7 anys a RAC1 apassionants. Ara ha tornat a aterrar a la televisió, com valora aquests mesos del nou “Àgora”? Crec que estem fent un programa necessari per una televisió pública. Mònica Terribas ha tingut la valentia, un adjectiu que li escau molt, de passar un programa com “Àgora” del Canal 33 a TV3 sabent que tindrà una audiència molt més baixa que si fas una sèrie com “Ventdelplà”, i no cal dir-ho que si fas un programa d’humor com “APM” o el “Crackòvia” En agafar el relleu del programa, es van produir certs canvis en l’estructura. Un d’ells és que deixa de ser un debat monotemàtic. Sí, el que fem és trencar el format, fer un vestit a mida i adequar-lo a les necessitats de l’actualitat. L’objectiu és, si cal, fer un sol tema, doncs, fem un sol tema, com el dia de les consultes populars per la independència. Normalment, però, en fem dos, encara que si un dia n’hem de fer tres, ho farem. A més, el que volem és intentar portar els protagonistes de les notícies. Per exemple, vam portar l’advocat de Fèlix Millet, Pau Molins, el mateix dia que van anar a declarar o el dia que van empresonar l’Alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, portem el Secretari d’Organització del PSC, José Zaragoza. Aquests són els canvis de l’Àgora, de l’onzena temporada respecte les anteriors. Què ha de tenir un bon periodista? Valentia, bones fonts i bona capacitat de comunicació. I amb la consciència que el periodisme és un servei públic? Sí, però això és ja una característica intrínseca a la professió. Som aquí per a fer de mitjancers, de caixa de ressonància. La realitat és una i hem d’intentar acostar-nos-hi tant com pugui ser per a transmetre-la de la manera més fidel possible al que ens sembla que és la veritat. Tot plegat és una mica subjectiu i interpretatiu, però cal fer-ho amb la consciència tranquil•la perquè tu creus que és allò, no per interessos ni per amistats. Senzillament per fidelitat al lector, a l’espectador o a l’oient.
Pots veure un resum de l'entrevista en vídeo
Aquesta entrevista és una iniciativa conjunta de l'ACPG

← Torna a l’hemeroteca