dijous, 14 de novembre de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Perquè serveix un partit?

Perquè serveix un partit? … de quina “política” parlem?

Aquests dies he llegit diverses notes sobre la necessària renovació del PSC. Una de l’Albert Aixalà [ link ], a la revista de la Fundació Rafael Campalans, una altre del Jaume Casanovas, i el document de la gent del nou cicle, que ja vaig comentar en una nota en aquest blog, el dia 23 de febrer.

Coincideixen aquestes lectures amb les reflexions en les que participo al Colegi i Associació d’enginyers, obligades pels importants canvis de context: l’harmonització de l’espai educatiu europeu i la liberalització dels serveis. Ambdues iniciatives són impulsades per la Unió Europea, és a dir, per una decisió concertada de tots els Estats membres de la Unió, Espanya, lògicament, inclosa.

I suposen un contrapunt a les meves escèptiques i desesperançades reflexions per fer política des de fora de “la política”. Les he exposades àmpliament en notes precedents en aquest blog. Si us interessen, podeu llegir els meus “manifestos” [ aquí ] …

Simplificant, em sembla que tant l’Aixalà com el Casanovas plantegen, de fet, millorar la maquinària de comprar vots. L’Aixalà escoltant millor el què vol la gent, per afinar i prioritzar millor el què portar al programa (un partit d’electors !), i el Casanovas per millorar els mecanismes interns de la màquina de vendre.

A la nota dels companys del nou cicle, hi he trobat, en canvi, una frase esperançadora: cal que l’organització no sigui trinxera sinó eina al servei de l’àgora oberta, del debat franc i imaginatiu, de l’acció associativa, del voluntariat, de l’activisme a la societat i a la xarxa, estimulant totes les formes de combat polític, social i cultural.

Probablement sigui el residu homeopàtic de les ilusions del primer PSC: un instrument colectiu al servei de la transformació social, solidària i progressista. Pels vells socialistes, l’objectiu era millorar la societat, les persones, la convivència. Les maneres d’actuar i els àmbits d’actuació eren diversos.

Amb el temps, només n’ha quedat, malauradament, una potent i pesada maquinària per comprar vots, per guanyar eleccions i poder gestionar la vida pública … que, certament, ha contribuit notablement al progrés de Catalunya, no cal oblidar-ho !

Aquesta és, probablement, penso, la primera qüestió que s’hauria de clarificar. Discutir de militància sense saber per què es milita, pot suposar malbaratar esforços i generar més frustracions.

Vist des de l’enginyeria de les organitzacions, és evident que les finalitats explícites o implícites, les motivacions confessades o no dels seus membres, condicionen lògicament les estructures i les dinàmiques internes de la maquinària. Dit d’una altre manera, si no s’assumeix clarament que la finalitat del partit va molt més enllà de les conteses electorals, que les problemàtiques colectives i els àmbits d’actuació són molt més amplis que els governs i parlaments, el partit esdevé simplement una màquina de guanyar eleccions. Una màquina viciada per lògiques burocràtiques interessades. Una màquina que escup enfora la militància voluntarista i desinteressada.

Si la política la fan els “polítics”, els qui tenen càrrecs públics, quin sentit té la simple militància ?

Recuperant la referència al Colegi/Associació d’Enginyers, la qüestió pertinent és: per a què ha de servir aquesta institució d’ara en endavant ? Si la resposta no és clara, serà difícil trobar les iniciatives estratègiques que facin recuperar l’esperit associatiu, que fomentin la participació activa dels companys enginyers en la reflexió sobre les seves problemàtiques per elaborar propostes de progrés.

Tornant al PSC (i als partits vocacionalment d’esquerres …) caldria, per començar, garantir l’autonomia del partit respecte de les lògiques electorals/electoralistes, i fer incompatibles els càrrecs públics amb la direcció del partit. L’acció dels militants en els governs i parlaments ha de ser una part, important, de l’acció del partit, però no la decisiva, no la principal condicionadora de l’estratègia socialista.

El partit renovat hauria de fomentar el caliu necessari per acollir tots aquells preocupats pel progrés de les persones i de la ciutadania en general, per la millora de les formes solidàries de convivència i governança. Ciutadans preocupats per l’educació, per les manipulacions culturals i mediàtiques, per la manera d’orientar els serveis de salut, pel funcionament de la justícia, per l’economia i l’anomenat progrés econòmic i tecnològic, per les problemàtiques de l’energia i la mobilitat, … una àgora oberta (com diuen els de nou cicle) pel debat franc i imaginatiu, per compartir experiències, per cooperar en iniciatives i actuacions que han d’anar molt més enllà que l’acció concreta dels nostres “polítics” …

Tots hem de fer política, tots hem d’actuar políticament, tothom hauria de poder orientar el seu comportament personal, social i professional des de perspectives socialistes, cap a camins de realització plena, individual i colectiva, cooperativa, justa i solidària.

És possible encara despertar ilusions i ganes de militar pel progrés, pel canvi social ?
Difícilment si s’ha de fer dins d’una màquina orientada a la compra de vots.
Hi ha alguna esperança ? Ja sento els antics companys etiquetant-me d’utòpic, de romàntic. Potser tenen raó: malauradament sembla que tenim ja massa terra cremada

Pep Molsosa | Mataró

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per