diumenge, 28 de de febrer de 2021
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Carme Mas: Una calellenca lluitadora

1 - Amb les amigues. Carme és la de l'esquerra

Amb les amigues. Carme és la de l’esquerra

La senyora Carme Mas ha estat una gran lluitadora, ens parla del seu pas per les monges de Lestonnac, d’aquells diumenges plens de funcions parroquials i de sortides amb les amigues. Sabem que treballà tota la seva vida, primer als tints de Can Cadellans, després a Can Sura i, per últim, a les diverses botigues que va regentar, també en l’àmbit familiar amb el seu espòs Josep Juhé i els seus quatre fills. Amb un somriure als llavis, els ulls molt vius, un parlar fàcil i una molt bona memòria l’hem entrevistat a la residència on es troba, repassant amb ella el cicle vital de la seva vida i, per extensió, també la de molts calellencs de la seva generació.

Carme Mas i Aliva neix a Calella, el 5 d’octubre de 1922, a una casa de pagès propera als apartaments Codina, Can Poquelló; és filla de Pere Mas, de Can Rius de Sant Pere de Rius, terrassà i negociant de vi i de Joaquima Aliva de Canyamars (Hortsavinyà), els quals van tenir dos fills. Era propietari de molta terra, en tenia a Cal Badat (Poblenou-Avinguda de la Hispanitat) també al carrer Monturiol (on ara hi ha la residència Solimar) i cada dia anava al Born amb un carro tapat amb veles. El pare va morir l’any 1929 d’una passa de tifus que hi hagué, el seu germà, també havia mort d’aquesta mateixa malaltia.

L'entrevista

L’entrevista

La Carme va anar al col·legi de les monges des dels 4 anys fins que esclatà la guerra. Té records molt bonics, li agradava molt la geografia, va anar a classes amb la mare Vendrell i la mare Maria Taixonera. El 1935 va ser una de les alumnes que cantà l’himne als gegants de Calella, eren 12 nens i nenes, 4 de les monges, 4 de les germanes i 4 dels escolapis. A les tardes dels dies festius, les monges feien unes rifes i aplegaven molt de jovent.
El diumenge l’obligaven a anar a Can Canyamars, ella no volia anar-hi perquè es perdia les rifes, per fer drecera la seva mare la feia passar per Ca l’Estolt.
Recorda quan va morir l’oncle Divori, que era de Can Castellar de les Índies, llavors el bagul es duia treballosament per aquells camins fins al lloc d’enterrament. Tots el seguien al darrera com ara veiem a les pel·lícules italianes.
Arribada la República, els col·legis religiosos hagueren de fundar mútues per tenir un paraigües legal i així poder donar classes; a Calella n’hi hagueren tres. El president de la Mútua Escolar Dr. Tomàs Sivilla (Lestonnac) era el senyor Josep Mir qui, entre 1933 i 1936, exercí de representant legal d’aquella institució. En esclatar la guerra el 1936, els revolucionaris van fer fora de la classe totes les alumnes, sortiren plorant i molt disgustades. La mare Maria va anar refugiada a Can Gallostra i altres ho van ser en diferents famílies.
Ens comenta que molts nois de Calella que s’allistaren voluntaris, ho van fer ensarronats per un demagog i, molts d’ells, “els nois més macos de Calella”, acabarien morint al front. Va ser una tragèdia.
Durant la guerra, la Carme recorda els bombardeigs, ella feia de cangur d’en Joan i la Maria Àngels Costa, els duia amb un carretó doble i, quan tocava la sirena, pujava corrents pel carrer Costa Fornaguera fins el refugi. Se’n recorda del dia que bombardejaren la fàbrica del gas (gener de 1939), per tal de protegir-se, es posaren sota el llit amb una agulla d’estendre la roba a la boca.
A casa seva, els dugueren obligadament dos soldats internacionals molt instruïts, llegien molt, els van tenir fins a l’acabament de la guerra, eren de Iugoslàvia. Un seguit de malentesos i de xafarderies sense cap fonament, van fer que el seu promès, Josep Casanovas, que llavors era a la guerra trenqués amb ella, fent passar que tenien la casa plena de soldats.

La botiga

La botiga

La família Mas-Aliva, havia posat una botiga de queviures al carrer de la Indústria, al costat de la fàbrica de Manufactures. La Carme, però, preferia fer de cangur i anar a Can Cadellans. Diu que, durant la guerra, acompanyà a infants a les Escoles Ferrer i Guàrdia (antiga Lestonnac) on feien de mestres en Pere Vinardell, en Buch i d’altres. Sap que els dies festius es representaven obres de teatre i també es feien altres activitats culturals.
Els tints de Can Cadellans era una empresa força important, tenia uns 20 treballadors i, la Carme, hi entrà a treballar molt jove; comptava les dotzenes que arribaven de Can Sura, de la Carretera i de Can Pedemonte, no donaven l’abast. Tenyien colors de mitja, beix, gris o negre. L’empresari es portava molt bé, perquè quan hi havia alguna festa, procurava fer-los un bon dinar. La Montserrat Ferrer duia els llibres de comptabilitat.

El casament (1949)

El casament (1949)

Quan la Carme anuncià a l’empresari que es casava, no la volien deixar plegar i li van oferir més diners. Feien un horari de deu hores, de les vuit del matí a la una i de les dues a les set de la tarda. Era una fàbrica modèlica, tota la maquinària era moderna perquè els Cadellans (en Ramon i en Rafel) havien fet fortuna a Cuba i l’havien reinvertit a Calella. Després de comptar el material arribat, les peces passaven per unes “barques” grosses, allà s’esbandien (hi havia 7 o 8 treballadors), després es tenyia i, finalment, hi havia uns grans penjadors de fusta de cap a cap d’una sala gran. Cobraven setmanalment i la Carme rebia gairebé 100 pessetes. Recorda que l’any 1946 hi hagué una vaga i que l’empresari volia obligar-la a declarar el nombre de dotzenes que feia, perquè així obligaria als altres treballadors a tenir la mateixa productivitat; la Carme, però, no es prestà a aquesta acció.

La parella a Sevilla

La parella a Sevilla

Finalitzada la guerra, el 1939, a la Torre dels Anglesos van fer-hi moltes festes, hi havia l’estat major. Els militars convidaren a les noies de Calella a assistir-hi i tenien molt d’èxit.
Va anar a moltes funcions parroquials, patiren les estretors del moment i les normes de censura en els vestits i el llarg de les mànigues. La Carme ens diu que ella era molt beata. Per veure cinema anaven a La Cultural.
Va ser voluntària d’Auxilio Social, servint de cambrera als menjadors d’aquella institució, duia un davantal i destacava sobre la resta perquè era la més alta.
La primera vegada que es tornaren a interpretar sardanes es van fer a la fàbrica de Can Castells (Sant Josep).

 Josep Juhé amb el cam

Josep Juhé amb el camió

De 1949 a 1959 treballà a Can Sura (Lluis Martí), allà es feien pantalons pels soldats; a la seva secció tot eren noies, ella cosia les bores dels pantalons i guanyava setmanalment unes 250 pessetes, anava a preu fet. Era molt llarga per la feina.
Quan la seva mare es va vendre la botiga, anaren a viure al carrer Costa Fornaguera, els llogaren una casa per estrenar.
A Salitja (prop de Girona) coneixeria a qui seria el seu espòs, en Josep Juhé. Era fill d’una coneguda casa de pagès, però ell va preferir treballar de mecànic a Can Vila (a Girona, prop de la Devesa). A Calella treballà portant la mecànica i conduint camions de Can Saula, l’agafaren de molt bon grat, però hagué d’adquirir el seu propi camió per tal de poder ampliar el mercat de la casa a Barcelona i a altres indrets; més endavant, treballaria de mecànic a Can M. Colomer d’Arenys de Munt. Finalment, va establir-se com a transportista per ell mateix (tindria un Belford, després un Nissan i, finalment, un Pegaso), feia viatges a Andalusia, treballava per l’electromecànica de Còrdova. Va morir el 2004.

El jove matrimoni

El jove matrimoni

La parella Juhé-Mas es casà l’any 1949 i, el 1950 tenia el seu primer fill, en Joan (seria professor a Santa Coloma de Gramanet, a Manresa i a la Zona Franca de Barcelona, va ser director d’informàtica a l’Institut Corominas de Pineda), més tard, vindrien l’Anna Maria (neix el 1953 i va ser professora de Geografia i Història a l’Institut que està a l’Autònoma); en Josep Maria (nat el 1959, estudià Geografia i Història a la Universitat de Girona i es dedicà a les botigues fins que entrà en política, arribant a ser alcalde de Calella) i, en Xavier (nat el 1965, va continuar amb el tema del comerç, dedicant-se a la venda de bicicletes).
La senyora C. Valls, que havia viscut a Cuba, va posar una botiga davant el cinema Àncora i va dir a la Carme que aquell any, segurament a finals dels 50, havia tingut uns beneficis de 300.000 pessetes; això l’animà a introduir-se amb empenta dins el món del comerç turístic.
La nostra biografiada posà una botiga de souvenirs el 1959/60; primer va tenir l’Orquídea (al carrer de l’Església, davant de l’Agència Tauro), després, va tenir una botiga al costat de l’actual òptica Claramunt i, finalment, una darrera botiga situada davant d’on hi havia el Banc Central.
Venia molts vestits de Mallorca brodats a mà, per nens petits o per dones; comprava la mercaderia directament i la Carme treballava de valent arreglant la roba, escurçant, estrenyent o fent altres modificacions als vestits.

Els quatre germans Juhé-Mas

Els quatre germans Juhé-Mas

En Ramon Bagó llogà a Josep Juhé una botiga als baixos d’uns apartaments turístics anomenats CEDI (els globus), situats davant de Can Xena, també regentà una altra botiga precisament on ara és Can Xena, aleshores ubicat baixant el carrer Cervantes. D’allà passà al carrer Jovara davant de l’Escola Pia; en Constants els llogà un local on ara hi ha una botiga de pells, regentada per marroquins.
No deixaven mai cap botiga, arribaren a tenir 10 dependentes. En acabar la temporada, anaven a Ubrique a comprar bosses de pell i altres productes que ajudaven a tornar a omplir la botiga.
La família quedà molt marcada pel fet que el seu fill gran, fos denunciat i multat l’any 1971, arrel d’haver repartit uns fulls volants a l’Aplec de la Sardana i cridar Visca Catalunya. La Guàrdia Civil el buscava al domicili familiar, al pis del carrer d’Àngel Guimerà, mossèn Emili Guerrero, però, els avisava abans, així que en Joan tenia temps d’amagar-se i no era detingut.
L’Anna Maria va ser detinguda a una manifestació a Barcelona i seria conduïda a la Jefatura de Policia de la Via Laietana. L’advocat Solé Barberà la defensà. L’acusació partí de Calella i es fonamentava en què havia repartit el butlletí Full, subtitulat d’Informació i Orientació Obrera.

La família Juhé-Mas

La família Juhé-Mas

En Josep M. va col·laborar en l’organització de la primera vaga a l’IES Bisbe Sivilla l’any 1975, contra la directora, Julia Moro.
La família va tenir una vivenda al carrer Balmes, davant de Can Llivisa, i, finalment, una altra al Poblenou.
Els anys 90 la Carme es jubilà, li costà deixar les botigues, però ja se sap, els anys no passen en va…
Continuaríem hores parlant amb ella perquè, a cada moment, reviu records personals i de la gran família que, amb el seu espòs, van formar. Res més, però tampoc res menys, que una vida intensa d’una calellenca lluitadora.

Jordi Amat i Teixidó | Doctor en història-historiador

(1) Entrevista feta a la senyora Carme Mas i Aliva (Calella, dimarts 03/12/2013).

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris