dijous, 22 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El viatge

.

.

La dona que em passà pel cantó desprenia una olor que em va dur a Andorra. Va ser el primer viatge que vaig fer sense els pares. Hi anàvem un grup d’amigues i el primer que vam fer va ser entrar en una perfumeria. Ens va atendre un jove francès, ho vam notar per l’accent, molt guapo, ros i ben plantat. El primer perfum que ens va ensenyar va ser el que he tornat a olorar avui, Rosa sensual, quins records tan meravellosos que m’ha portat.

Me’l vaig trobar l’endemà i em va convidar a sopar. Vaig acceptar! El dia se’m va fer llarg, tot i que vam passar el matí remullant-nos a Caldea i la tarda de compres. A les nou el tenia palplantat davant de l’hotel. Em va portar en un restaurant francès a degustar uns plats que em ma vida havia menjat. Vam acabar la nit en una sala de ball molt romàntica ben agafats i bevent cava . Vam quedar l’endemà a les deu. Quan ho vaig explicar a la colla, em van titllar d’imprudent. Que anés amb compte, em van dir. Aquell noi sí que m’agradava de veritat i no volia deixar passar l’oportunitat de conèixer-lo, o sigui que vaig passar una mica dels comentaris de la colla.

.

.

A les deu tornava a ser davant de l’hotel amb un quatre per quatre blanc que enamorava i amb dos parells d’esquís al damunt. Em va dir que pujaríem al Serrat, un poblet al nord d’Andorra dins la parròquia d’Ordino. Es troba a 1.540 metres d’altitud i, segons va dir ell, és un lloc ideal per esquiar.

.

.

Vam arribar en una mena de refugi petit, però molt acollidor. Em va presentar els seus pares, que semblava que estaven acostumats que el fill portés amics i amigues. Ens vam preparar per pujar a les pistes amb remuntadors. Quan pujàvem m’anava explicant els noms de les muntanyes i llacs que divisàvem. Què meravellós que va ser aquell ascens! Però no parlem del descens! Va ser vertiginós, quan passàvem ran dels arbres em donava la sensació que veia passar els pals de l’Ave. Després vam dinar amb els seus pares i la conversa va girar sobre nosaltres i la manera com ens havíem conegut. Segons van explicar, eren propietaris d’una cadena de perfumeries arreu d’Europa. Anava escoltant i al mateix temps pensava on m’havia ficat. Després de dinar vam anar a fer un volt en una motoneu. El lloc que va triar era un bosc d’avets ple de cérvols, cabirols i fins i tot vam veure una óssa amb la seva cria. Al final del bosc hi havia un petit llac glaçat i ell va treure uns patins i es va posar a patinar. El mirava de lluny fent voltes i salts, semblava un patinador professional. Quan vam agafar la moto va començar a nevar i en arribar al refugi no es veia res de tant que nevava. Per acabar-ho d’adobar, els seus pares ens van dir que la carretera estava tallada per culpa d’una allau i que no podíem tornar, i que tampoc no teníem cobertura al mòbil. Vaig pensar “Que no em passi res quan torni, que em diran de tot!”.

.

.

Vam estar dos dies incomunicats, però van ser els dies més meravellosos de la meva vida. Ens vam entretenir mirant fotos i passant vídeos de tots els viatges que havien fet i jugant amb un munt de jocs de taula. Després de sopar pujàvem cap a dalt de tot de la casa: hi tenien una piscina petita d’aigua calenta i ens hi banyàvem mentre vèiem la neu com queia sobre la teulada transparent. Creieu-me, va ser tota una experiència. Mai m’hauria pogut imaginar que el meu primer viatge sola seria tan emocionant.

Quan vam arribar a l’hotel vaig trobar les amigues amb cara de pomes agres, però el més fort va ser veure els meus pares. No em van deixar ni parlar, ja m’havien recollit les coses. Al cotxe i cap a casa. Va ser un camí de tornada horrible i molt preocupada pel fet que no m’havien ni deixat acomiadar d’en Robert ni d’intercanviar telèfons. La meva por era no tornar-lo a veure en ma vida i que només fos l’aventura d’un viatge.

No patiu, no va ser així! Les meves amigues li van donar el telèfon, portem vint anys feliçment casats i tenim dos fills. Aquella aventura a Andorra, intentem tornar-la a viure cada any, perquè el record d’aquells dies encara els portem al cor.

Rosa Artigas

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris