dimarts, 12 de novembre de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La TV

.

.

Fa una tarda plujosa, el vent bufa amb força. Estem a mitjans d’Octubre amb plena tardor però sembla més un dia de gèlid d’hivern. La Mercè està asseguda davant de la TV com cada tarda, és una afició que li ha sobrevingut després de quedar-se sola. Quan el Jordi va morir, ara farà vuit mesos, aquesta pantalla és tota la seva companyia. Per mitjà de la TV, ella, la Mercè, viatja per tot el món contemplant paisatges increïbles, com en aquest moment que donen un reportatge sobre el Nord d’Europa, on es pot veure una esplèndida aurora boreal. És el teatre de la natura, un espectacle de llums que tot i ser a través de la ‘petita pantalla’ la té bocabadada. També gaudeix gràcies a la TV, de concerts esplèndids que transmeten des de les millors sales del món, coneix les últimes novetats literàries i, si té sort, pot veure alguna pel·lícula ‘antiga’, de les que acostumaven a mirar quan el Jordi estava al seu costat.

.

.

Però si hi ha alguna cosa que enfada a la Mercè són les tertúlies, les tertúlies on el tertulià de torn sembla saber-ho tot, tenir solucions per a tot, però no fa res per solucionar-ho. Aquest tema havia tingut al seu home ben enfadat. El Jordi havia estat un activista defensor del seu petit país, de la seva llengua i les seves tradicions. Un home que creia fermament amb la seva terra i portava la seva defensa amb força i orgull. Fins hi tot, en els últims anys de la seva vida, des de la cadira de rodes on una greu malaltia l’havia postrat, mai va deixar de lluitar pel seu país. Quan el tertulià de torn feia la exposició de les seves idees, nomes teòriques, naturalment, el Jordi s’indignava. A la Mercè encara li semblava sentir-lo:

– Doncs collons! – deia enfadat – fes-ho i no xerris tant. Aquests només xerren i mentre tant el poble que s’espavili. Ells, rai! ja tenen el sou assegurat amb la xarrameca -.

.

.

La Mercè somriu movent el cap lentament i continua fent mitja. Una de les coses per les quals la Mercè troba força útil la TV és per fer llargues migdiades. Aquell murmuri que sent de fons l’endormisca d’allò més. Aquesta tarda, però, un tertulià crida la seva atenció. Explicava entre d’altres coses que el poble s’havia de mobilitzar, deixar de banda els polítics, no permetre que ningú l’esclavitzes, parlar la seva llengua amb llibertat, no deixar-se trepitjar per cap país estranger, i que inundar el seu país amb la senyera fos el més natural del món. Davant l’entusiasme en què deia aquestes paraules, la Mercè empesa per aquell optimisme i en record del seu marit, es va aixecar del sofà i va sortir al carrer amb la senyera ben alta i cridant: Llibertat! Volem un país lliure! Aviat s’hi varen afegir d’altres persones gent gran, gent jove, adolescents i infants amb els seus pares i, en poques hores, tot el territori va quedar cobert per les quatre barres i estrelles que es trobaven per tot arreu. La gent somreia, s’abraçaven els uns amb els altres sense fer cap distinció. Els carrers eren plens de persones felices.

La Mercè va aixecar ells ulls cap el balcó de casa seva i va veure com el Jordi, des de la cadira de rodes, li somreia amb una mirada de agraïment. La Mercè es va despertar, a la TV hi havia un grenyut que ‘cantava’ i es va quedar una mica trista. Tot havia estat un somni, però un somni preciós. Va mirar la fotografia del Jordi que li somreia des de damunt de la TV i va pensar, “algun dia aquest somni serà real Jordi, ja ho veuràs”.

Carme Ribas

Fotos: sxc.hu | Vicens Tomàs

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per