diumenge, 28 de de febrer de 2021
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Pioners ignorats del primer turisme a Calella

Wolff

Ludwig Wolff

D’entre els pioners del turisme a Calella, se n’esmenten tres noms: Margot Rothe, Josep M. Martí Nicolau i Manel Vila. Com sempre, la realitat és més variada i convé no passar pàgina d’altres pioners a risc de ser molt injust. Si Margot i altres engegaren el camí del turisme a Calella a la primavera de l’any 1951, convé saber que hi hagueren altres persones i circumstàncies que ajudaren a aquesta projecció turística de la nostra ciutat.

Sense voler se exhaustiu referiré tres noms més: El general Ludwig Wolff, el coronel Adolf Dickfeld i la senyora Nina Kressmann.

Ludwig Wolff (1893-1968) neix a Chemnitz (Saxònia). Aquesta dada és important, tota vegada que, en aquella ciutat alemanya, hi havia una importantíssima indústria tèxtil i allà és molt provable que hi anés el calellenc Josep M. Martí Nicolau. De fet, molts muntadors de màquines i cottons venien d’aquella ciutat.

Ludwig Wolff era un condecorat general d’infanteria de la Wehrmacht. Va ser guardonat amb la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro amb Fulles de Roure (10 de juny de 1942). Seria capturat per tropes nord-americanes el 1945 i va romandre en captivitat (depurat) fins el 1947.

Per les fotografies visionades, puc dir que eren un cavaller mutilat de l’ull esquerra, cara, pit i braç i que exhibia amb orgull la seva creu de Cavaller durant els anys 50 i 60. Era l’època de la guerra freda, de la èpica reconstrucció d’Alemanya, de la fundació d’entitats d’ex-combatents. Establí molts contactes i tenia moltes coneixences entre els ex-combatents durant la postguerra.

Passà per Calella l’any 1953, tot dirigint-se a Barcelona per veure dues dirigents de la Sección Femenina de FET. Parlà amb Josep M. Martí Nicolau i establiren, amb Dikfeld i Manel Vila, les bases de la futura arribada de nombrosos turistes alemanys a Calella.

Del coronel Adolf Dickfeld, de la Luftwaffe, puc dir que va ser un as de l’aviació, un excel·lent pilot amb 132 victòries comprovades (avions abatuts). És molt provable que els anys 1936-1939 estigués a Espanya, enquadrat dins la Legió Cóndor que era formada bàsicament per l’arma d’aviació i estava farcida de joves pilots delerosos de provar els nous models d’avions. Si el 1942 només era tinent i el 1945 acabà la guerra amb el grau de coronel, va fer a Rússia una carrera molt ràpida. Segurament que tenia la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro, però dubto que en fos el president doncs, d’entrada, hi hauria altres membres amb més graduació i ascendent com el general Wolff. Si arribà a ser-ho, cosa que no ho dubto, seria per delegació o quan Wolff deixà de ser-ho. Més endavant, Dikfeld va muntar una agencia de viatges i contractant amb l’Hotel Vila, el divendres sant de 1954, arribava el primer autocar amb alemanys i és segur que va ser rebut per components calellencs de la División Azul. Aquests divisionaris havien participat a alguna festa durant anys, potser el 20 d’abril o el 30 de gener, amb Margot Rothe Brunner (1926-2006) al carrer del Raval, a casa de la senyora Pilar Gatells, recordant vells temps d’aquella Alemanya ja desapareguda.

Nina Kressmann

Nina Kressmann

La súbdita alemanya Nina A. Kressmann von Steuben, 1896-1985, és el tercer personatge que convé recordar (1). Neix a Potsdam (al costat de Berlín), va ser infermera a les dues guerres mundials. Es casà amb Erich Kressmann (1891-1945), futur tinent general de la Luftwaffe (1944), jove pilot de noble família, que lluità a la guerra d’Espanya amb la Legió Cóndor (1938). Com sigui que era militar, anaven d’una destinació a una altra, la família i, especialment, els nens, se’n ressentien per haver de canviar d’escoles i amistats. Durant la II Guerra Mundial van morir dos fills de la Nina (un amb 19 anys a Rússia) i també el general Kressmann, va ser un desastre. Eren els darrers dies de la guerra, el 24 de gener de 1945. Segons ordres de la caserna del Führer calia protegir la zona del riu Neiße, actual frontera amb Polònia, al costat de Silèsia. Ell no va voler obeir les darreres ordres de resistència perquè no tenia sentit continuar una lluita que costava tantes vides tota vegada que, militarment, la guerra s’havia acabat. La seva mort quedà envoltada de sospites. Pujà al seu cotxe oficial, però aquell dia amb un xofer diferent del que sempre havia tingut, van tenir un accident a Kuestrin (actual Polònia) que li costà la vida, però ningú va saber mai com i on havia tingut lloc. La família va rebre el cos dins d’un bagul de zinc que no van poder ni obrir ni esbrinar qui hi havia allà dins. L’enterraren callant moltes preguntes que tenien. Nina era molt religiosa, protestant, però a Espanya es convertí al catolicisme.

Erich Kressmann

Erich Kressmann

Acabada la guerra els Kressmann, agafaren les maletes, perden totes les propietats i pertinences i buscant ajudes d’amics. Primer van estar a la zona de Pomerània-Meckemburg, després a la zona de les muntanyes Harz i, finalment, arribaren a Frankfurt del Main. La filla de la Nina treballà a l’oficina d’una farmacèutica suïssa i la Nina ho feia d’infermera a casa d’un metge, van sobreviure. L’escenari però no era afalagador, els germans i el pare havien mort, els cosins eren morts, tots els oncles també, no quedava cap home a la família i ells tenien pressa per sortir d’Alemanya i oblidar tanta desgràcia.
La Nina va venir a Calella el 1953, tenia 57 anys, elegí la nostra ciutat perquè la vida era econòmica, era un lloc tranquil, un indret amb sol, amb bona platja i molts atractius. L’Àngela, filla de Nina (nascuda el 1928) arribarà més tard, coneixerà a Jaume Constansó (químic i professor) i es casaran. Primer posaran, amb la Margot Rothe, una agència turística al carrer del Raval, agafaven turistes particulars, a la carretera hi havia un gran cartell Deutsche Reiseding. Els turistes s’enamoraven de la platja de Calella i apreciaven molt que hi hagués algú que parlés l’alemany. Les pioneres alemanyes col·locaven els turistes a cases particulars que els atenien. Amb el temps arribaran els autocars.

Els primers turistes es tenien només a dormir; en una ocasió posaren una parella a una habitació que preguntà on era el bany, aleshores obriren la tauleta de nit i trobaren l’orinal.

Nina i la seva filla Àngela vivien al carrer d’Anselm Clavé, després buscaren un pis al carrer Miquel Cuní, tot seguit edificaren un bungalow al carrer Diputació 28 i, poc a poc, anaren construint les habitacions de La Gaviota (edificada l’any 1960). La pensió permetia allotjar 120 persones per a dormir i esmorzar, per dinar anaven a la fonda El Faro (Sr. Giró) i a l’hotel Casablanca, entre altres llocs. Bàsicament tenien alemanys, perquè un ho deia a un altre. Amb el guany d’una temporada construïen un altre pis i així van créixer, tot treballant com negres.

La temporada començava pel març i durava fins l’octubre, després s’anà escurçant fins obrir el 20 de maig, perquè el turisme ja no anava tant bé, es patien crisis cícliques.

Els primers hotels es van fer sense pensar-ho molt, van ser molt anys de sorolls, els paletes començaven a treballar a les 7 del matí, pujant el material en cistelles i poant a pols amb cordes. S’hagueren de construir clavegueres i asfaltar carrers que abans eren de terra i amb la circulació es provocava molta pols.

El turisme alemany familiar era molt fidel i repetien, la gent estava molt contenta. L’habitació era molt barata, recorda que dormir i esmorzar valia 60 pessetes. Sempre volien tenir-ho ple. La pensió era formada per dos blocs i ells vivien als baixos (on hi havia el bar). Van tenir també alguns francesos que venien amb l’àvia, la mare, el gendre, els nens i amb una petita cuina i pretenien, a més, cuinar a l’habitació provocant problemes. Normalment els clients s’hi estaven tres setmanes, es treballava molt amb les agències Elba i Tui, si bé, de fet, molts turistes ja deixaven encarregada la pernoctació l’any abans en marxar. La conducta era molt bona i la relació formal. La residència va deixar de funcionar els anys 80, els propietaris ja s’havien fet grans. Hi havia un control de la Guàrdia Civil quant a les pernoctacions, es feia una tarja i es pagava un tant molt petit per cada turista hostatjat. Van fer propostes de millora del turisme, com ara pintar amb colors diferents i ben cridaners les façanes de les cases del carrer Jovara (Llarg) i posar flors als balcons, no es va atendre mai cap suggeriment, era un turisme que anava madurant i calien noves propostes de revitalització.

Foto: J.A.

Foto: J.A.

Nina tenia la vida ben arreglada, era molt oberta, cobrava la pensió de vídua de militar, mantingué bons contactes amb gent d’Alemanya, en una ocasió va portar un cor de tres-centes persones. Nina moria a Calella l’any 1985, sent enterrada al cementiri municipal.

Tots ells van ser pioners en l’arribada dels primers turistes, uns noms i, tan sols un bocí de la seva vida, que avui he volgut recordar.

Jordi Amat i Teixidó | Doctor en història-historiador

Notes
(1) Cf. Entrevista feta a la senyora Àngela Kressmann von Steuben. Calella, 24-10-2013.

1 comentari per a “Pioners ignorats del primer turisme a Calella”

  1. Eduard ha dit:

    Moltes gràcies per l’article!!

    Molt interessant!

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris