dimecres, 11 de desembre de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘La herida se mueve’, de Luis Rodríguez

Portada del llibre

Portada del llibre

Ho afirmo categòricament: Luis Rodríguez és el millor triler d’Espanya. Com nens front la taula i els seus dos gots, els lectors d’aquest sorprenent llibre començaran a llegir les seves pàgines avisats, pels que entenen, de que hi ha truc, i el buscaran mentre el farsant mou les mans, i no el trobaran. Mai.

‘La herida se mueve’ és una gesta, tant de tècnica com de contingut que introdueix al lector dins un laberint del que només es pot sortir no sortint. Perquè Luis Rodríguez, banyant tot de contradicció, ambigüitat, pols oposats, és a dir, maniqueisme, escacs, patafísica, Marcel Duchamp, bufeteja al lector amb dos punts contraris que es creuen constantment per crear una mena de narració. Però en ell sí n’hi ha punt mig: els possibles, els «potser». Posem-nos en situació, si és aquí això possible: si es pot treure cap cosa de la trama és que Genaro busca personas. I només això, perquè la clau a la no-novel·la de Luis Rodríguez – o ‘nivola’ com diria Unamuno – és la melancolia perenne de la narració.

Deia Hegel que el mon és una comunitat de jos, doncs bé, aquí no hi ha més que una comunitat del que diu el títol, de ferides que es mouen, pous en camí, àngels sense ales, amb elles trencades o que freguen amb el terra. El lector es trobarà amb un seguit de personatges sempre marcats per una tret tràgic, caminarà per les entranyes d’ells com tant va desitjar fer Zola al seu naturalisme, veurà el trencat i fosc interior de cossos que caminen per inèrcia. Tots. Tot això de la mà d’un narrador que està per sobre de la seva pròpia narració, capaç d’avançar-se a ella, d’obviar-la o, fins i tot, de transformar-la. Un narrador tan desencantat que banya de malestar el seu relat, però també al lector i a la novel·la en si mateixa; i que obliga a qui té davant a una activitat constant, a l’atenció màxima, perquè res a ‘La herida se mueve’ és prescindible.

Hi ha una mica del Don Juan de Tirso (?) a Genaro i és probable que no sigui la caça burlesca de fèmines sinó el sentir-se perseguit per un temor, el pes de la culpa, la única i última por en el mon de la qual deriven totes les demés: la por a la mort. Luis Rodríguez, com si fos Woody Allen, és capaç de crear una obra mestra i ficar-se a si mateix en ella com algú que exigeix estar atent per veure’l. En definitiva, ‘La herida se mueve’ sacseja tant al lector que aquest acaba dubtant de si el que ha llegit és una invenció de la ment trastornada del protagonista, de si hi ha res de real o si ho és tot. Però aquesta és la gràcia de la novel·la, no ser-ho, trencar amb les més comuns preguntes que arriben a l’acabar un llibre. ‘La herida se mueve’ no demana preguntes ni perquès, ni què ha estat tot això ni què significa, ‘La herida se mueve’ només demana dormir i descansar en nosaltres. I això, ho aconsegueix sense el nostre permís.

Víctor González | @libresdelectura

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per