dimecres, 11 de desembre de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Pa beneït

.

.

Eren els primer mesos de la Guerra civil i, amb només set anys i mig d’edat, passava molta fam. A casa, com a moltes llars que van viure aquella època, no hi havia res per mastegar. En aquells temps difícils el pare tenia instal·lat, adossat a casa, un taller d’engomar paper i troquelar etiquetes. Sempre que podia, jo l’ajudava a petita escala col·locant els assecadors quan el paper sortia de la màquina d’engomar. Posàvem un assecador sobre l’altre i, quan la pila era prou alta, la trèiem a la terrassa perquè s’acabessin d’assecar. Quan els papers eren ben secs, els apilàvem fins que feien una mida suficient per passar per la guillotina. Els deixàvem ben enquadrats perquè els impressors els poguessin treballar adequadament. Un cop impreses les etiquetes el meu pare en feia el troquelat.

.

.

Recordo que, en aquells temps de mancances, les botigues no disposaven de canvi perquè havia estat retingut per qüestions de guerra. Un matí, la meva mare em va enviar al forn per veure si podia comprar una mica de pa. Quan va arribar el meu torn, tot el pa de la fleca s’havia exhaurit. Malgrat aquest entrebanc, no em vaig donar per vençut. Mentre m’esperava a la cua, vaig veure la dificultat que suposava el canvi. Per això vaig anar corrents cap el taller per buscar un gruix d’etiquetes de diferents preus, i les vaig dur a la fornera perquè les fes servir per donar canvi. Aquesta, molt agraïda, en va tallar un tros de pa. Jo, amb la fam que tenia, vaig veure el cel obert.

.

.

Però, de seguida, vaig pensar en el pare. Vaig anar cap al taller de casa per explicar-li l’anècdota i el vaig trobar assegut davant un taulell, apilant papers. Recordo aquella escena impresa a la meva ment. De seguida li vaig explicar la història de la fleca mentre li donava tot el tros de pa perquè se’l mengés. El pare em va preguntar si en volia almenys la meitat però, tot i que no era veritat, li vaig respondre que ja n’havia menjat. Mentre el pare mastegava el pa amb lentitud, jo observava cadascuna de les seves queixalades amb satisfacció. El meu estómac seguia estant buit però, des de llavors, el meu cor sempre ha estat ple a vessar revivint aquell bell record.

Jordi Texidó i Mata

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per