divendres, 20 de setembre de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Canes és engolit pel cicló Tarantino

‘Érase una vez… en Hollywood’

Quan se celebren els 25 anys de la Palma d’or a Canes per ‘Pulp Fiction’ (1994), el nord-americà Quentin Tarantino competeix enguany per quarta vegada per la preuada estatueta amb la que és la seva novena pel·lícula, una particular oda al cinema ‘Érase una vez en… Hollywood’. Es tracta de la seva particular i encesa oda al cinema, ambientada l’any 1969 en l’entorn de Hollywood, coprotagonitzada per una estrella de la televisió de segona, Rick Dalton (Leonardo DiCaprio), i el seu inseparable amic, que li fa de xofer i, també, de doble en les seves escenes d’acció, Cliff Booth (Brad Pitt). Una història de ficció inspirada, realment, en l’estreta relació de Burt Reynolds i el seu doble de les escenes de risc, Hal Needman.

Com sempre, l’arribada de Tarantino i un seguici conformat per les rutilants estrelles Brad Pitt i Leonardo DiCaprio, però també Dakota Fanning i Margot Robbie, ha desfermat la bogeria col·lectiva al Festival de Canes, atraient tots els flaixos i provocant el col·lapse entre la premsa i espectadors. Per altre costat, després de competir amb la simpàtica faula animalista ‘Okja’ (2017), el sud-coreà Bong Joon Ho retorna a la Secció Oficial amb un notable film amb rerefons social, ‘Parasite’. Vell conegut del certamen francès gràcies a la seva participació també en diferents seccions, cas de ‘Host’ (2006) a la Quinzena dels Realitzadors o ‘Mother’ (2009) a Un Certain Regard, ara Bong Joon Ho ens presenta una família pobre coreana que viu en un soterrani en unes condicions precàries i on la figura paterna, Ki-taek (Song Kang-ho), idearà un pla per ocupar gradualment els espais d’una luxosa mansió d’una família rica, els Park.

Lúdic joc de Hollywood

Catifa vermella d’Érase una vez… en Hollywood’

Un actor de segona de televisió, Rick Dalton (Leonardo DiCaprio), i el seu doble, Cliff Booth (Brad Pitt), són amics íntims, inseparables, com germans. Es tracta d’un reduït món de glamur, èxits limitats, sempre a l’ombra del cinema de gran format, i que es troba en plena transformació, tal com posa de manifest el productor de Rick, Marvin Schwartz (Al Pacino), que l’avisa que haurà d’anar a treballar a Itàlia, fent espaguetis westerns a les ordres de Sergio Corbucci. El director de ‘Reservoir Dogs’ (1992) porta a terme el que és sense dubtes la seva aposta més metacinematogràfica de totes, un film absolut de cinema dins del cinema.

Tarantino fa el seu homenatge a una època del cinema, mostrant les cartes conegudes, com la seva debilitat pel cinema impur, constituït per barates sèries de televisió o pel·lícules de sèrie B, o la reivindicació entusiasta dels dobles, com deixava palès a ‘Death Proof’( 2007). Reescriu l’any cinematogràfic de 1969 a Los Angeles amb nostàlgia i calidesa, omplint el seu monumental film, prop de tres hores de durada, amb divertides cites i picades d’ullet que abraça des de Bruce Lee a Steve McQueen. Fent-se ressò també de la psicodèlia dels anys hippies i una de les seves derives psicopàtiques liderada per Charles Mason.

La seva paròdica carta d’amor al cinema conté diverses històries creuades, unes extretes de la pròpia mitologia del cinema i les altres inventades al seu caprici, que acaben culminant i fonent-se en un clímax de violència desfermada i festiva. I és que Tarantino planteja en aquest film celebratiu del cinema una nova ucronia com plasmava a ‘Malditos bastardos’ (2009). De carregar-se a Hitler en una missió especial d’un escamot de soldats, ara tornar a reescriure la història al seu gust per canviar per complert el sentit de la matança de Charles Manson i la seva banda d’acòlites amb el salvatge assassinat de la dona embarassada de Polanski, Sharon Tate (Margot Robbie), i els seus amics. Tot i les lloances rebudes, el seu espectacular fresc cinematogràfic té algunes baixades d’interès, amb força moments d’ensopiment, en la seva dilatada excursió cinèfila per carrers plens de cartells de pel·lícules, platós de rodatge, emissions en pantalles de televisió i mansions dels bulevards de Hollywood.

Memòries del subsòl

‘Parasite’

‘Parasite’ de Bong Joon Ho ens presenta els Ki-taek, un família pobre i humil que viuen en un miserable soterrani. Una família que traçarà un pla d’atac per accedir a la prosperitat i el benestar social després que un company del fill li ofereixi donar classes d’anglès a una filla d’una família riquíssima, els Park. Serà l’inici d’una cadena d’actes que acabarà col·locant a tota la família al servei d’aquesta família. El fill col·locarà a la germana com a professora d’art terapèutic pel fill problemàtic, després aconseguiran que acomiadin el xofer per posar-hi el pare, i finalment, forçaran el comiat de la governanta per substituir-la per la mare. Un cop assolida la fita d’assaltar el poder començaran els maldecaps per mantenir el seu nou estatuts d’assalariats de la família benestant, els paràsits del títol original, amb un seguit de contratemps que no sabran gestionar.

El director de films tan contundents i directes com ‘Snowpierce’ (2011) dirigeix aquí una ferotge sàtira social sustentada sobre una moderna lluita de classes. Es tracta d’un film perfectament dirigit pel sud-coreà Bong Joon Ho que, tot i que en alguns moments sembla derivar ver la comèdia salvatge o l’astracanada grotesca, les seves dosis d’humor negre i mala bava que traspua aquesta tragicomèdia social sempre ens acaben retornant al punt de partida, les frustracions i embats d’una problemàtica i complexa desigualtat social. La seva fina punteria d’observador es demostra amb el detall de l’olor corporal de la família pobre, una marca que els delata, com si portessin la seva pobresa adherida a la pell.

Article: Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per