diumenge, 18 de agost de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Dumbo’, de Tim Burton

En quarantena

‘Dumbo’

Després del remake d‘Alicia en el país de las maravillas’ (2010), Tim Burton adapta ara als nous temps un nou clàssic de la factoria Disney, ‘Dumbo’. La revisió del film d’animació de l’any 1941 consisteix en rodar-lo de nou amb personatges de carn i ossos mentre que l’elefantet d’orelles gegantines i amb capacitat de volar és recreat amb tecnologia digital.

Al circ en hores baixes del bellugadís i rondinaire Max Medici (Danny de Vito) arriba per reincorporar-se a la feina el genet Holt Farrier (Colin Farrell), vidu amb dos fills, Milly (Nico Parker) i Joe (Finley Hobbins); però Holt ara es quedarà sense la seva feina, ja que és un mutilat de guerra, i serà encarregat del manteniment de l’estrambòtic paquiderm.

.

Però quan Dumbo esdevé una popular atracció, un magnat (Michael Keaton), propietari del megacirc ‘Dreamland’, mastodòntic parc temàtic i alhora espècie de reialme fosc, compra el circ de Medici per crear un nou show circense entre la trapecista (Eva Green) i l’aeronàutic Dumbo.

M’ha quedat la molesta sensació davant d’aquest remake que en lloc d’evocar la màgia, l’encant i la tendresa del clàssic infantil ‘Dumbo’, Burton ha preferit apostar per la comèdia sentimental i edulcorada, també políticament correcte, com la pertinent denúncia contra el maltractament als animals engabiats, a l’estil d ‘Agua para elefantes’ (2011, Francis Lawrence), adaptació d’una novel·la de Sara Gruen .

Hi ha un amor i una nostàlgia pel circ de petit format i ambulant, amb el seu catàleg de números tradicionals i populars, en la mesura que també es feia present en moments de ‘Big Fish’ (2003) del mateix Burton, adaptant un text de Daniel Walllace. Burton torna a apostar per la diferència, “els altres”, l’ànima del seu cinema; defensant personatges amb alguna deficiència, des del mateix Dumbo amb la seva malformació, al pare que torna esgarrat de la guerra.

.

Resulta decebedor que l’excèntrica i torbadora escena psicodèlica de la borratxera del petit Dumbo en l’original ara és recreada amb un inofensiu i pobre joc de bombolles de colors. Recuperem intrahistòria burtoniana ara amb un intercanvi de papers, d’aquell enfrontament entre Danny de Vito i Michael Keaton a ‘El retorno de Batman’ (1992), el duel del maligne ‘Pingüí’ i l’heroi de Gotham, respectivament, ara transformat en una rivalitat entre dues concepcions antagòniques del circ.

Burton eixampla el seu film amb un desplaçament del protagonisme als humans i les seves històries d’adults. Això acaba per restar força al film, absolutament debilitat pel paper de comparsa atorgat al petit Dumbo, orfe també a qui han separat de la seva mare, Jumbo, i privat de veu. Ens queda sobretot la mirada innocent i trista del petit Dumbo, sobretot quan és caracteritzat grotescament de pallasso, un dels moments més aconseguits del film.

I aquí rau la frustrant paradoxa principal del film, l’emoció arriba fruit dels efectes digitals mentre que els afectes humans aporten uns resultats ben discrets. Aquest ‘Dumbo’ és una aventura desproveïda de força i encant que posa en entredit l’espurna creativa d’un fabulador nat com és Tim Burton, deixant el seu art de contar i fascinar en quarantena.

Article: Joan Millaret

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per