dijous, 05 de desembre de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El 72 Festival de Canes premia el cinema social en el seu palmarès

Antonio Banderas, premi millor interpretació masculina

Com va deixar palès en les seves paraules la nit de clausura del 72 Festival de Cinema Internacional de Cinema de Canes el president del jurat de la Secció Oficial, Alejandro González Iñárritu, s’ha privilegiat un cinema d’arrel social que reflexioni sobre les injustícies i els mals del nostre temps. I, efectivament, la pràctica totalitat dels títols guardonats afronten de cara problemes i qüestions d’arrel social i polític des de diferents mirades, començant per la Palma d’or per la sàtira social ‘Parasite’ de Bong Joon-Ho, i passant pel Premi a la millor direcció pels germans Dardenne sobre un adolescent radicalitzat per una concepció fanatitzada de l’Islam a ‘El joven Ahmed’.

Enmig d’aquesta preocupació general per abordar temes per pensar-hi, s’ha procurat premiar també un enfocament feminista com el que plantejava la realitzadora francesa Céline Sciamma al melodrama romàntic lèsbic d’època ‘Portrait d’une femme en feu’. També s’ha fet evident la necessitat de premiar alguna realitzadora en una edició que, per primer cop, ha vist augmentar la presència de dones directores, reconeixent la direcció de la realitzadora francesa senegalesa Mati Diop per ‘Atlantique’ sobre el drama dels refugiats desapareguts en el mar.

L’única excepció que s’escapa a la norma d’aquesta premissa vinculant d’ordre social en els continguts seria el Premi a la millor interpretació masculina per Antonio Banderas gràcies al seu immens paper en el film autorreflexiu de Pedro Almodóvar , sobre un director de cinema en crisis, ‘Dolor y Gloria’. Fins i tot, el premi a la millor interpretació femenina per Emily Beecham en el film glacial de ciència-ficció ‘Little Joe’ de Jessica Hausner no deixa de ser una paràbola futurista sobre un món feliç d’humans alienats.

Palma d’Or per la fractura social de ‘Parasite’ de Bong Joon-Ho

Bong Joon-ho, Palma d’Or

Bong Joon-Ho ha assolit el mèrit d’endur-se la primera Palma d’Or de la història per a un cineasta coreà. Després de competir amb la simpàtica faula animalista ‘Okja’ (2017), el sud-coreà Bong Joon Ho ha acabat triomfant a Canes amb un melodrama tragicòmic d’arrel social, ‘Parasite’. Vell conegut del certamen francès gràcies a la seva participació també en diferents seccions – cas de ‘Host’ (2006) a la Quinzena dels Realitzadors o ‘Mother’ (2009) a Un Certain Regard -, Bong Joon-Ho semblaria que aposta novament pel fantàstic amb un títol tan suggeridor com ‘Parasite’ però res és el que podria semblar. El coreà contextualitza el seu darrer film en un entorn contemporani lligat exclusivament a la realitat al presentar-nos amb molta ironia a una família coreana pobra i sense feina estable que viu en un soterrani en unes condicions precàries.

En aquest context, la figura paterna, Ki-taek (Song Kang-ho), idearà un pla per ocupar gradualment els espais d’una luxosa mansió d’una família rica, els Park, i fugir del miserable soterrani, el seu pecat original. Es tracta d’un pla d’atac per accedir per fi a la prosperitat i el benestar social a partir del moment en què el fill podrà donar classes d’anglès a una filla d’una família riquíssima, els Park. Serà l’inici d’una cadena d’actes premeditats que acabarà col·locant a tota la família Ki-Taek al servei de la família Park. El fill col·locarà a la seva germana com a professora d’art terapèutic pel nen problemàtic dels Park, després aconseguiran que acomiadin el xofer per posar-hi el pare i, finalment, forçaran el comiat de la governanta dels Park per substituir-la per la mare. Un cop assolida la fita d’assaltar el poder començaran els maldecaps per mantenir el seu nou estatus d’assalariats i privilegis a expenses de la família benestant. Però aquest paràsits del títol original patiran un seguit de contratemps, iniciats amb un gir de guió senzillament magistral, i que no sabran gestionar.

El director de films tan contundents i directes com ‘Snowpierce’ (2011) dirigeix aquí una ferotge sàtira social sustentada sobre una apreciació de la moderna lluita de classes que té com a única fita l’ascens social. Es tracta d’un film perfectament dirigit per Bong Joon Ho que, tot i que en alguns moments sembla derivar vers la comèdia salvatge d’humor negre o l’astracanada grotesca de mala bava, sempre acaba reconduint aquesta tragicomèdia familiar al punt de partida inicial, les frustracions i embats fruits d’una problemàtica i complexa desigualtat social. La seva fina punteria d’observador es demostra amb un exemple concret, el detall de l’olor corporal de la família pobre, una marca que els delata, com si portessin la seva pobresa adherida a la pell.

Guardons tan desiguals com conjunturals

Jean-Pierre i Luc Dardenne, premi a la millor direcció

Si la Palma d’Or a Bong Joon-Ho resulta força incontestable, el Premi a la millor direcció per Jean-Pierre i Luc Dardenne pel seu film ‘El jovent Ahmed’ resulta força excessiva. Tot i aquest matís, ‘El jovent Ahmed’ és un notable film que demostra el bon pols narratiu i la bona forma dels germans belgues Dardenne, els quals segueixen tossudament fidels a la seva prospecció en l’anàlisi sense maniqueismes dels mals de la nostra societat. I ara ho han fet endinsant-se en el terrorisme de tall islamista resseguint les passes d’un adolescent fanatitzat per la religió, Ahmed (Idir Ben Addi). Reincidents en competició la competició, els Dardenne afegeixen un nou guardó a la llarga llista de premis obtinguts, en què sobresurten dues Palmes d’Or, ‘Rosetta’ (1999) i ‘L’enfant’ (2005).

El Gran Premi del Jurat també li va una mica gran a la realitzadora Mati Diop per ‘Atlantique’. Tot i això, resulta un mèrit indiscutible el primer Gran Premi a Canes per a una realitzadora de color. A més, l’actriu i directora francesa senegalesa Mati Diop ens deixa una interessant proposta sobre el drama dels refugiats africans engolits pel mar en el seu llargmetratge de debut ‘Atlantique’. Es tracta d’una tragèdia sobre l’emigració africana en l’oceà Atlàntic quan un grup de joves treballadors de Dakar sense cobrar volen buscar una vida millor marxant per mar a Espanya. Aquest film de denúncia sobre el malestar social i les seves conseqüències amb la urgència d’emigrar, rep un atractiu i inesperat gir argumental quan Mati Diop deriva aquesta problemàtica vers el fantàstic.

El premi al millor guió ha estat per a la realitzadora i guionista francesa Céline Sciamma pel seu preciós melodrama romàntic d’època ‘Portrait d’une femme en feu’ que conté una treballada i lúcida mirada sobre la mirada en les relacions entre model i artista. Després de debutar a la secció ‘Una certa mirada’ amb ‘Naissance des pieuvres’ (2007) i participar amb ‘Bande de filles’ (2014) a la Quinzena de Realitzadors, Sciamma s’ha estrenat amb molt bon peu a la competició oficial amb aquest preciós film d’època, plenament feminista, sobre una pintora avançada al seu temps, Marianne (Noémie Marlant), que rep l’encàrrec de pintar el retrat d’una dama abans del seu casament, Héloïse (Adèle Haenel).

Malgrat que Pedro Almodóvar partia com a favorit amb l’esplèndida ‘Dolor y gloria’, pronòstics avalats també per la bona acollida del públic i la bona recepció de la premsa acreditada, finalment se li escapava la tan cobejada Palma d’Or. D’aquesta manera, el Premi a millor actor per Antonio Banderas, ben merescut, es pot veure com un reconeixement implícit envers la meritòria feina de Pedro Almodóvar. Després d’inaugurar el Festival de Canes amb ‘La mala educación’ (2004), i emportar-se dos guardons amb ‘Volver’ (2006), Almodóvar ha assolit un nou èxit gràcies al seu film autoreflexiu sobre un cineasta en crisis, Salvador Mallo (Antonio Banderas), un film de marcat perfil autobiogràfic sobre la pròpia carrera i el perfil creatiu del cineasta manxec.

Després de participar amb els seus dos primers treballs a Un Certain Regard, ‘Lovely Rita’ (2001) i ‘Hotel’ (2004), i després retornar-hi uns anys més tard amb ‘Amour fou’ (2016), la cineasta austríaca Jessica Hausner s’estrena per primavera vegada en Secció Oficial amb guardó per la protagonista del seu film amb repartiment internacional i rodat en anglès, ‘Little Joe’. Es tracta d’un fascinant film gèlid de ciència-ficció que desconstrueix els codis del gènere a partir de motius troncals com són les conseqüències de traspassar els límits del coneixement o, també, la infecció col·lectiva que es propaga sense aturador. La guardonada amb el Premi a la millor Interpretació femenina ha estat Emily Beecham pel seu paper de mare separada amb nen, Alice, que es dedica a conrear noves espècies de plantes creades genèticament per buscar una flor de propietats terapèutiques pels humans.

El palmarès es tancava amb un Premi del Jurat ex-aequo per a dues propostes més que es nodreixen novament de conflictes socials de fons. Per una banda, ‘Les misérables’ del cineasta francès de color Ladj Ly sobre l’esclat de violència social als carrers d’una banlieu francesa, i de l’altre, el film brasiler ‘Bacarau’ de Kleber Mendoça Filho i Juliano Dornelles sobre la violència ancestral que assota les zones rurals de la societat brasilera. A més, el palestí Elia Suleiman ha rebut un important reconeixement amb una Menció Especial del jurat per un film tan rodó i perfecte com ‘It must be Heaven’, protagonitzat per ell mateix, sobre la mirada d’estrangeritat d’un cineasta atònit sobre el seu propi país i ciutats com París i Nova York. La irònica comèdia humana ‘It must be Heaven’ també ha rebut el premi de la crítica internacional Fipresci.

Article: Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per