divendres, 13 de desembre de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘El irlandés’, de Martin Scorsese

Exercici de contrició

‘El irlandés’

El veterà cineasta Martin Scorsese es presenta de nou als cinemes i ho fa entrant per la porta gran gràcies a un extraordinari film de gàngsters de to crepuscular amb una realització exquisida de gust clàssic. El film arrenca en un geriàtric per presentar-nos a un xacrós Frank Sheeran (Robert de Niro), qui esdevindrà el narrador i protagonista principal. Després comença un flashback a un viatge en carretera amb el seu amic íntim, Russell Bufalino (Joe Pesci), i les seves respectives dones.

A l’estil de les road movies, Frank rememora durant l’itinerari la seva joventut, transportista i veterà de guerra, i com va conèixer a Russell, un mafiós local. Aleshores es dóna inici a la seva col·laboració amb la màfia, primer, amb l’‘estraperlo i el frau, i després, quan esdevé la mà dreta de Russell, la seva mà executora, convertint-se en un expeditiu assassí a sou gràcies a la impunitat dels crims perpetrats durant la II G.M. complint ordres superiors.

.

Scorsese dirigeix amb excel·lència aquest complicat relat, construint una narració a base de flashbacks dins d’altres flashback, movent-se amb un domini absolut de les múltiples peces que conformen un extens mosaic de noms i situacions diverses al llarg de la vida de Frank Sheeran. Ens retrobem el món conegut del gènere, els favors, els diners, les lleialtats, les complicitats, els xantatges, la venjança i els assassinats. En aquest gènere tan pautat predomina ara la contenció i la sequedat, alhora de mostrar la violència, recorrent fins i tot a l’ús de l’el·lipsi en alguna escena.

Sembla que Scorsese es retracti de l’èpica, la glòria, la fascinació i el glamur que embolcallaven els seus habituals gàngsters mostrats en títols precedents tan cèlebres com ‘Uno de los nuestros’ (1990) o ‘Casino’ (1995).

.

Retrobem així els seus virtuosos plans-seqüència, marca de la casa, però aquest cop gens emfàtics i ampul·losos, en sintonia amb la concepció visual general, molt més mesurada, cauta, i, per tant, menys operística.

El film agafa un nou rumb quan entra en escena, ja ben avançada la funció, Jimmy Hoffa (Al Pacino), líder del sindicat de transportistes i alhora dirigent de l’hampa, una llegenda viva els anys seixanta i setanta. Jimmy conformarà la tercera pota d’un triangle d’amics amb Russell i Frank. A partir d’aquest moment el film pren un caire més intimista, com una pel·lícula de cambra, girant al voltant de les connivències i traïcions dels tres amics i que acabarà desembocant en la desaparició de Hoffa l’any 1975. Aparcats els codis del cinema de gàngsters, en aquesta segona part comença a mastegar-se l’alè de la gran tragèdia shakespeariana.

Al llarg del film detectem un Russ impenetrable, ja des del seu ascens a la carrera criminal, caracteritzat pels seus silencis, la seva eficiència metòdica, la seva absència i distància. En el darrer tram, Russ, el darrer supervivent d’una època, el veiem confrontat al seu passat, a la seva pròpia culpa. Aquí cal constatar una imatge tant repetida com reveladora, la filla petita de Russ mirant sempre amb recel i desconfiança al seu pare, coneixedora de la seva doble vida, de pare i de sicari. La mirada de la noia podria ser la mirada acusadora de Scorsese mentre Russ resisteix sotmetre’s a un exercici de contrició.

Aquesta colossal pel·lícula ens deixa bàsicament tres rostres, una tríada d’actors conformat per Joe Pesci, Robert de Niro i Al Pacino, els quals ens regalen les seves millors interpretacions en molts anys. I per acabar, tot i que s’ha anunciat la seva estrena per la plataforma Netflix el 27 de novembre, aprofiteu l’ocasió que us regala la vida de veure aquesta joia fílmica als cinemes, l’hàbitat natural per gaudir de la millor experiència cinematogràfica possible.

Article: Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per