divendres, 31 de de gener de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Joan Carles Ventura: ‘La societat sota la lupa cruenta de la novel·la negra no surt mai gaire ben parada’

Joan Carles Ventura

Joan Carles Ventura és l’autor d’Em diuen fletxa‘, novel·la guanyadora del Premi Memorial Agustí Vehí Vila de Tiana. Hem parlat amb ell del premi, la novel·la i de la seva relació amb l’escriptura.

“La societat, en general, escrutada sota la lupa cruenta de la novel·la negra, no surt mai gaire ben parada perquè les seues clavegueres sempre fan pudor. “
Què ha significat per a tu guanyar el Premi Memorial Agustí Vehí 2019?
Guanyar el premi del Festival Tiana Negra ha suposat el meu enlairament definitiu com a autor. D’una banda, m’ha donat una gran visibilitat que m’ha brindat excel·lents  oportunitats per mostrar la meua obra. D’altra, m’ha empès a seguir escrivint i l’estímul creatiu m’ha dut a guanyar -de retruc- un altre important guardó literari enguany: el premi Ciutat de Torrent de Narrativa Juvenil.
 
Em diuen flexta és el primer títol de la sèrie d’un detectiu molt especial emmarcat als anys 80 a València, enmig de la Ruta del Bacalao. Per què decideixes ambientar-los a aquesta època?
Perquè va ser un període fascinant i ple de contrastos que, a més a més, tinc molt a mà. Jo sóc de Sueca i l’epicentre de la Ruta va estar ubicat en la façana litoral del meu poble: la ruta originària, de fet, és la carretera que uneix València amb el nostre terme municipal per la costa. Jo m’he criat volent anar “de ruta” quan era adolescent, perquè allò era un autèntic fenomen social de masses. D’altra banda, els 80, els anys previs a la demonitzada Ruta el Bakalao, van ser una època molt esbojarrada en què es van produir un esclat de llibertats individuals, una revolució hedonista i un frenesí artístic del tot únics. Tot això, mentre la societat valenciana intentava llevar-se de damunt la caspa del franquisme que, malauradament, encara perdura. En aquell període, el moviment d’avantguarda cultural que es va gestar a terres valencianes estava en perfecta sintonia amb el que s’esdevenia a Berlín, Manchester, Eivissa i a la resta d’Europa i del món i, per primera vegada en molt de temps, els valencians i les valencianes aportàvem alguna cosa a la cultura universal: una sèrie d’importants referents a l’anomenada cultura de club, la figura del DJ gurú i tot un seguit de noves estètiques trencadores. Tot allò, tanmateix, quan la tendència es massifica, queda sepultat sota l’estigma del Bakalao, de la festa fàtua i del consum abusiu de drogues. Però cal reivindicar el que va ocórrer durant els primers anys, perquè va ser un període veritablement singular que constitueix un escenari ideal per contar històries.
La societat Valenciana de l’època no en surt gaire ben parada, no?
La societat, en general, escrutada sota la lupa cruenta de la novel·la negra, no surt mai gaire ben parada perquè les seues clavegueres sempre fan pudor. La valenciana no és ni era ni pitjor, ni millor que qualsevol altra i el meu objectiu no era ni és criticar el conjunt de la societat, sinó incidir en alguns aspectes negatius que ens han causat i continuen causant grans estralls. Això sí, hi faig sempre des de la sàtira i trobe que és un exercici democràticament molt saludable i necessari.
 
No és la primera vegada que parles d’ella, ja ho vas fer a la teva primera novel·la Camins dubtosos? 
En efecte. Em va sortir una mica de casualitat, però he tocat en les meues dues novel·les els dos estigmes recents que més ens han pesat als valencians: la corrupció política i la Rita del Bakalao. En ambdós casos, l’excés ens ha condemnat al fracàs col·lectiu- Però és que som una terra d’excessos i de contrastos abruptes. Es podria escriure encara molt més (i s’hauria d’escriure molt més) sobre els tripijocs mafiosos que el poder polític va ordir al País Valencià i sobre les derivades que va tindre a casa nostra el boom turístic d’ençà dels anys 70: un fenomen i l’altre estan estretament lligats.
Com definiries Vicent Fletes i Chaqués, el Fletxa? 
El Fletxa és una jove fester i tarambana que s’autodenomina investigador privat especialitzat en assumptes nocturnes, però en el fons és un caradura que va sempre perdut i despistat i que no resoldria res sense l’ajut de la seua tieta Ampariues i del seu col·lega el Tato. Això sí, Vicent té un carisma tot terreny i això fa que resulte un personatge d’allò més atractiu i adictiu.
 
És un deteciu tradicional? A qui s’assemblaria?
El personatge que més m’ha influït i inspirat a l’hora de crear-lo és Doc Sportello: el protagonista de la novel·la “Vici inherent” del Thomas Pynchon (en concret en la interpretació que fa el Joaquín Phoenix en l’homònim film del Paul Thomas Anderson). Ell és un hippie californià i el Fletxa és un figura suecà, però tenen una certa retirada.
 
Els personatges secundaris també són importants a la novel·la, com el Tato i l’Ampariues:
Som ben importants. Tan importants, que gairebé podríem parlar d’un trio protagonista (malgrat que siga el Fletxa qui done nom a la història). Tan importants, que les pròximes històries de la saga pivotaran més sobre ells. Y hasta aquí puedo leer…
“El propi registre em resulta molt atractiu com a escriptor i ho és, així mateix, per al lector, perquè el component de la intriga és omnipresent i molt poderós. “
Què t’atrau de la novel·la negra?
El propi registre em resulta molt atractiu com a escriptor i ho és, així mateix, per al lector, perquè el component de la intriga és omnipresent i molt poderós. El ritme vivaç  i la preponderància de l’acció fan que siga un gènere d’entreteniment molt semblant al que la gent busca ara en les sèries de televisió o en les pel·lícules; és molt audiovisual i jo, com a guionista professional, en aquest terreny em sent especialment còmode. D’altra banda, confesse que el que més m’enganxa és la possibilitat de traure a la llum els aspectes més foscos i contradictoris de la societat i el joc d’especular -des de la ficció- amb determinades conjectures i elucubracions (hipotètiques i  conspiranoiques, però força versemblants) que el periodisme no es pot atrevir a fer sobre el funcionament intern dels engranatges ocults del poder.
Com veus la salut de la novel·la negra valenciana?
Des del meu humil punt de vista, gaudeix i gaudirà de molt bon salut mentre continuem tenint el Ferran Torrent com a referent i punta de llança pel que fa a la negra valenciana escrita en català. Tenim un cert estil característic fonamentat principalment en el component satíric i tenim grans exponents: Xavier Aliaga, Juli Alandes, Vicent Usó, Jordi Colonques, Manel Joan Arinyó… Isabel-Clara Simó i Silvestre Vilaplana, Joanjo Garcia també n’han fet alguna incursió. Potser ens manquen més veus femenines, ens manca més presència i rellevància als festivals negres autòctons i ens manca alguna producció audiovisual que reafirme i reflestisca tot aquest talent, però n’hi ha molt per contar i tenim qui ho faça. I pel que fa a la novel·la negra en castellà el panorama també és força potent…
 
Què creus que aporten els festivals com el Tiana Nega a la novel·la negra escrita en català? 
La principal aportació és la visibilitazació del gènere, de les obres i de les autores i autors de casa i la demostració de la vigència i bona salut de la nostra novel·la negr. Després, hi ha el bon rotllo que hi  regna i la possibilitat d’intercanviar impressions de manera personal amb editors, col·legues i amb el públic assistent (la qual cosa és sempre d’agraïr). I tot el que s’aprèn durant les xerrades! Finalment, el fet que el festival siga només en català i que incloga una representació de tots els territoris catalanoparlants suposa un clar incentiu i el converteix en un festival únic i del tot imprescindible.
Gràcies! 
Entrevista: Laura Garcia

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris