dilluns, 11 de novembre de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Ken Loach i Mati Diop omplen Canes de malestar social

‘Sorry we missed you’

El veterà director Ken Loach repeteix a la Secció Oficial de Canes amb La pel·lícula ‘Sorry we Missed you’, la seva catorzena participació al festival francès, premiat en diferents ocasions, i guanyador de dues Palmes d’Or de Canes per ‘Yo, Daniel Blake’ (2016) i ‘El viento agita la cebada’ (2006). El seu darrer film de denúncia de les injustícies socials del nostre present és una coproducció amb França i Bèlgica, i el cineasta britànic s’envolta de nou de col·laboradors habituals, des de l’inseparable guionista Paul Laverty, la productora Rebecca O’Brien o el músic George Fenton. D’altra banda, l’actriu i realitzadora franco-senegalesa Mati Diop debuta amb la coproducció senegalesa-europea ‘Atlantique’ sobre la tragèdia de l’emigració africana en el mar quan un grup de joves treballadors de Dakar sense cobrar volen buscar una vida millor marxant per mar a Espanya i derivant aquesta problemàtica vers el fantàstic.

‘Rocketman’

I fora de concurs arriba l’hora de l’espectacle amb una jornada marcada per la preestrena de ‘Rocketman’ de l’actor i director Dexter Fletcher sobre la vida del pianista i cantant Reginald Dwight, conegut mundialment pel seu nom artístic d’Elthon John. Abans, Fletcher Ja havia reemplaçat a David Singer en la direcció de l’exitós biopic sobre Freddie Mercury, ‘Bohemian Rhapsody’. El biopic musial ‘Rocketman’ agafa el nom del cèlebre tema d’Elthon John ‘Rocket Man (I Think It’s Going to Be a Long, Long Time) . Un film cridat a rebentar les taquilles i que compta amb un repartiment que ha omplert de glamur la catifa vermella encapçalat per Taron Egerton, en el paper de l’estrella Elthon John; Bryce Dallas Howard en el paper de la mare d’Elthon John,Richard Madden en el rol de John Reid, el seu productor.

L’esclavatge modern

Ken Loach exerceix de nou com a abanderat del cinema de denúncia social a remolc de la darrera crisi que ha deixat una família tocada i que ara intenta sortint-se a base de treballar moltes hores, amb contractes abusius a vegades. Aquest el cas de Ricky (Kris Hitchen), que s’autoocupa amb una franquícia de missatgeria de paqueteria, un treball de repartiment a domicili subjecte a rígids controls i realitzat amb una furgoneta llogada.

Mentre que la seva dona, Abby (Debbie Honeywood), treballa d’assistent social per a gent desvalguda i necessitada d’atenció, amb jornades molt llargues també. I ara, per tal de donar l’entrada de la furgoneta, s’han venut el cotxe d’ella, limitant la seva llibertat de moviments com a cuidadora. La parella té un excés de feina que, d’altra banda, els deixa poc temps per cuidar els seus fills en edat escolar. Fruit d’aquest estrès al qual estan sotmesos, l’estabilitat del matrimoni quedarà ressentida. I un nou focus de desestabilització de la família és l’adolescència problemàtica del fill gran, el qual comença a absentar-se de l’escola i surt amb una colla de nois a pintar grafits pels carrers.

Loach alerta sobre nous models laborals que acaben desembocant, a vegades, en el pur esclavatge dins l’economia liberal. El propi títol resulta irònic, ‘Sorry we Missed you’, ja que es tracta del lema de l’empresa de repartiment. Loach ens recorda una altra volta les dificultats diàries dels treballadors i la seva precarietat, la supervivència del dia a dia. I tot subjecte a un cúmul de traves i contratemps que posen a prova els soferts i lluitadors protagonistes dels seus films. Ken Loach torna a treballar amb actors no professionals per donar major autenticitat i versemblança a les seves històries i ens deixa un nou relat eficient, creïble i coherent amb el seu discurs fílmic, tornant a rendibilitzar una fórmula tan pròpia com inimitable.

La tomba oceànica

Catifa vermella d’Atlantique’

‘Atlantique’ de Mati Diop recupera la idea d’un curtmetratge anterior del 2009 amb el mateix títol que el seu debut en el llargmetratge ‘Atlantique’. Un film que s’obre amb un grup de treballadors de la construcció a Dakar que porten més de tres mesos sense cobrar i farts d’aquesta vulneració de drets decideixen aventurar-se en una travessia marítima en direcció a Europa a buscar una nova oportunitat de feina i de futur. Un d’aquests nois, Suleiman (Ibrahim Traore), té una relació d’enamorament amb una noia, Ada (Mama Bineta Sane), tot i que ella s’ha de casar amb un home ric però a qui no estima.

Un film que aborda el drama de l’èxode africà, la diàspora del nostre segle. L’espera i l’angoixa per la partida dels migrants en una pastera i dels quals no es té notícia, aclapara a Ada, trasbalsada per la desaparició de Suleiman. Però en aquest context social i una realitat humana farcida de desigualtats, allò estrany i paranormal es fa present en el film el dia del casament d’Ada amb el promès convingut.

Tot comença amb un incendi en l’habitació del matrimoni i els rumors diuen que Suleiman ha retornat i no s’ha enfonsat en el mar. Aleshores el film es transforma en un film de fantasmes, uns retornats que semblen morts vivents, ànimes en pena que reclamen els seus drets i una sepultura digna.   Alguns moments ens recorda ‘La niebla’ (1980) de John Carpenter, en què els cadàvers d’uns nàufrags retornen a terra ferma per castigar als responsables de la seva desgràcia.

Enmig d’aquest relat propens a allò inexplicable i fantasmagòric s’hi afegeix una investigació policial duta a terme per un policia que pateix diverses crisis respiratòries, una mena d’ésser en trànsit, que enrareix encara més una història cada vegada més torbadora. Igual que la pròpia història d’amor contrariada prendrà un caire romàntic d’amors després de la mort. En definitiva, ‘L’Atlantique’ esdevé una mena de faula política que denuncia la tragèdia dels nàufrags africans, difunts sense una tomba que els recordi, enterrats tots en el fons del mar on reposen els seus ossos. Un tribut als fills anònims de la diàspora africana.

Article: Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per