divendres, 15 de novembre de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Persecució’, de Toni Sala

“Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.

Portada del llibre

Així comença Persecució, la primera novel·la publicada de Toni Sala després d’Els nois. En un sol paràgraf, el plantejament, el nus i el desenllaç, un començament arriscat. ¿Sorprenent? Sí, sense cap mena de dubte, i emparentat amb altres inicis igualment insòlits -i en venen alguns al cap: Javier Marías, amb qui Sala comparteix alguna cosa més, de caràcter estilístic, que l’inici; i sobretot el primer paràgraf del Canadà, de Richard Ford-, un preàmbul que sembla trencar el conveni tàcit entre l’escriptor i el lector que ve formulat per  la pregunta retòrica “I què més?” Naturalment, és una percepció equivocada; encara que la curiositat no sigui el sentiment principal que mou la lectura de Persecució, i per més que l’autor sembli revelar el nus de la trama -i una confidència respecte a un assassinat acostuma a ser un fet tan notori, també literàriament parlant, que podria edificar-se un senyor argument en clau de novel·la clàssica-, Sala només ens ha explicat, en quatre línies, el què; si seguim llegint, sabrem el com; i si encertem a llegir més enllà del que està escrit, arribarem a saber el per què.

“Assassí és una paraula traïdora. No accepta l’empatia però la demana. Tot ve de les ganes de comprendre i de tornar normal el que no ho és.”

Toni Sala | Imatge: YouTube

Abans citava Els nois, segurament la primera novel·la de maduresa de Toni Sala.

Persecució comença just on acabava aquella; a Els nois Sala posava en escena el mal, que podria considerar-se un dels temes principals, però deixava lloc a l’esperança, a la redempció; allà, la culpa era, fins a cert punt, disculpable, perquè s’albirava una motivació per al mal. Persecució també el posa en primer pla, però ara el mal és més fosc, més injustificat, és el mal com a experiència aïllada i, el que és pitjor, resultat, a diferència d’Els nois, d’una anàlisi racional imbatible.

“M’agradava aquella indefinició, no saber d’algú si està viu o està mort, és el màxim que podem acostar-nos a la idea d’existir.”

L’assassí, l’Albert Jordi, és una persona culta, lògica, equànime i moguda per la justícia; aquests trets són els que el fan terrible i els que afavoreixen l’estranya fascinació que desperta en l’Èlia, la dona que el fa fora de casa al primer paràgraf. Aquesta decisió, però, es veu qüestionada, pocs temps després, per ella mateixa. Potser el que la mou és l’atracció de l’abisme? Per què el busca després de fer-lo fora de casa? Per la sensació de perill? Ella mateixa no sap trobar la justificació, més enllà de la morbositat, de la comprovació de la diferència entre ella i la Sara, la dona assassinada; potser aquest anhel tan humà de materialitzar el sentiment de possessió ocupant els fragments de passat on, per una qüestió purament cronològica, no hi ha estat present, com si tingués la capacitat, d’aquesta manera, d’ajustar el present als seus desitjos; al capdavall, una invasió ucrònica per apoderar-se del passat aliè.

“La imaginació acompanya el desig, no saps qui va primer i de cop, quan menys t’ho esperes, salta del cavall i et deixa sola, i no hi ha res més inútil i mortificant que el desig desemparat per la imaginació.”

I és que l’Èlia ha tingut una relació molt personal amb la mort, i fruit d’aquesta presència constant a la seva vida és la forma com l’afecta la notícia de l’assassinat de la dona de l’Albert Jordi, que pot ser o no funció de l’assimilació de la mort del seu pare, suïcidi o accident, depressió o mala sort.

“Els suïcides són els únics valents, els exploradors, els altruistes que donen la vida a la ciència, a la fe en la persona. No pots guanyar en generositat a un suïcida. La seva generositat encara era més gran que la meva, superava la confessió que em feia a mi mateix, superava la confessió que vaig intentar fer-li a l’Èlia… Vaig voler explicar-li i va fer-me fora de casa seva. Que es suïciden per desesperació, que ho fan perquè no suporten el patiment, que ho fan per por? I què? El resultat és l’esperança. Si no ens convencen no és culpa seva. Qui som nosaltres per contradir-los? Qui som per dir res, si parlem des de la barrera, sense moure ni un dit, esperant… Ja ho trobarem, pensem nosaltres, ja ho trobarem… Volen morir per sorpresa, com la Sara, o adormits si pot ser, com sigui però sense consciència, irresponsablement, sense haver de pensar-hi ni a l’últim segon, sense haver d’apostar… Tota la vida prenent decisions, tota la vida d’aposta en aposta, i en canvi en això… En el nostre moment més íntim, en la culminació de la nostra existència, allà al cim des d’on ho veus tot, en el resum, en el resultat, en la definició… Llavors volem tenir els ulls tancats. Ja ho trobarem… Ja ho trobarem… I després tot són plors d’última hora.”

Però el concepte que s’ha anat esbossant de la mort té a veure també amb la possibilitat del comiat de l’existència -i d’inculpació als supervivents- o sense cap eventualitat, i la seva ànsia per esbrinar-ho, per exculpar-se’n, per incloure-ho al diccionari de desgràcies, o per imputar-se-la a si mateixa i haver de posar-ho a un hipotètic diccionari de culpes.

“Amb la fotografia del pare a davant, m’imaginava la sorpresa de sentir-te de cop estirada a mar pel turmell, adonar-te que és la xarxa i que no tindràs manera de deslligar-te. Jo era l’única que em podia imaginar l’accident tal com l’havia viscut el meu pare, pel que portava d’ell a dintre meu, i ho feia com un deute, una responsabilitat de filla, ho feia per acompanyar-lo i consolar-lo mentre es moria. Per anys que haguessin passat, aquí no hi entrava el temps sinó la vida, i la viva era jo. Consolant-lo a ell em consolava a mi. Per culpa d’una badada se m’enduia la mort en persona, i la vergonya i la ràbia i la culpa es barrejaven, el menyspreu i la pietat per mi mateixa, la comicitat i el terror, l’angoixa i la melancolia mentre m’ofegava, la certesa i la incredulitat fins a l’últim moment, quan l’aigua dura com una roca m’obturava la tràquea. M’enfonsava abraçada amb ell, que deixava aquí una dona jove i una filla de deu mesos, el meu relleu. M’ho imaginava una vegada i una altra, com si a través del meu pare em matés a mi mateixa i el salvés a ell, i havia de parar, perquè si mantenia el pare viu, llavors era el meu pare que ens matava a la mare i a mi, separat com estava per sempre més de nosaltres.”

L’Albert Jordi comparteix el protagonisme amb l’Èlia i la veu principal del relat. A mesura que ens dona més informació sobre si mateix, més odiós se’ns fa, i la nostra idea passa de certa compassió -l’assassinat de la seva dona és un fet luctuós, però el lector és comprensiu i indulgent, i potser no acaba de comprendre l’expulsió de casa l’Èlia sense permetre cap explicació- a una aversió justificada. I tot perquè ell mateix -i no l’Èlia- se’ns va descobrint – egoista, misogin, racista…-, unes dades amb les quals els lectors reinterpretem el seu crim, cosa que no pot fer ella perquè la seva desaparició no ha permès el mateix procés.

“Les dones inteixen qui soc. Ho van descobrir abans que jo mateix. Estan avesades a la sang, l’ensumen i la segueixen. La Sara va flairar-la més d’una dècada abans, va fer tot aquell camí seguint-la, cada dia més potent, fins a trobar-la. Té a veure amb el seu cos. Per això excita els homes. Quina necessitat tenia, jo, de fer servir un ganivet? No hi havia verins? No hi havia un coixí?”

L’Èlia, per molt que expliqui, no ens fa canviar la nostra idea, al contrari que l’Albert Jordi. Aquesta diferència d’intensitat entre els dos discursos recolzaria la idea de que és l’Albert Jordi el protagonista principal -però aquesta no és una dada fonamental-, mentre que l’Èlia, més enganyada com més avança l’acció, no passaria de personatge circumstancial -fet que l’igualaria, i aquest seria un dels punts forts  de la novel·la, a la Sara, la tercera protagonista, absent-. I és que existeix una diferència fonamental entre confessar i declarar: la confessió implica certs compromisos -penediment, penitència, propòsit d’esmena…- i reconeix la capacitat del confessor per perdonar; per això l’Albert Jordi no s’explica que l’Èlia tallés la relació sense oferir-li la possibilitat d’esmenar-se.

“Els que hem sigut assassins tenim una visió més moral de la humanitat, com la tenen els metges i els militars.”

La mort violenta per mà aliena impedeix la possibilitat de comiat, i per aquesta raó és tan reprovable; la mort després d’una llarga malaltia, la mateixa mort natural per vellesa, per avorriment o per simple renúncia, fins i tot el suïcidi, permeten, primer, acomiadar-se de la vida i, després, abandonar l’existència, portar a terme aquest comiat, deixar d’existir -desaparèixer, no, és una altra cosa, no cal morir per desaparèixer-, tancar tots els temes pendents, mentre que la mort sobtada exigirà que algú, voluntària o involuntàriament, de forma present o absent, explícita o tàcitament, en un futur que ja no és temps del mort, hagi d’encarregar-se d’aquesta feina.

“Podia passar mesos, anys sencers, sense recordar-me’n. No era que l’oblit em tornés innocent, era que la innocència em permetia oblidar-me’n. Si em venia al cap algun record dels deu anys amb la Sara i el record em portava a la nit que la vaig matar, sentia l’orgull de l’innocent. No tinc res de masoquista. A la presó entrava al lavabo per força com un xai al sacrifici, era una merda, sortia amb blaus als braços per culpa de l’Andrés, però també era una generositat meva amb el món. Els anys tancat no van ser una càrrega moral. Ser una víctima encara era millor que ser innocent.”

La mort és una espiral que, de dins cap enfora, comença per la persona que tens al costat i acaba en els milers de desconeguts de l’altra part del món, en un moviment universal i imparable que és l’única constant verdaderament universal, el fet que ens iguala i ens agermana, el motiu pel que hem nascut.

“Quan tens un malson, acceptes el que passa, pateixes però aguantes. Poques vegades et planteges el suïcidi, i si ho fas no és amb la por de quan estàs desperta. En el somni et veus des de fora, sempre saps que estàs somiant. Si no, seria la vida. Però fins i tot si en el somni arribes a suïcidar-te, si t’hi arribes a morir, si no et despertes, continues somiant. Ni a dintre del somni pots viure la mort.”

Els morts principals, la Sara, el pare de l’Èlia, el negre de Sant Dalmai; i també els secundaris, les bestioles a l’escorxador, les cendres que escampa l’avioneta de la Teresa, els passatgers de l’accident de Spanair, les víctimes de l’atemptat de Les Rambles, els immigrants al Mediterrani, rodegen l’Èlia i dispersen, com les cendres dels morts, la importància de cada mort individual en funció del lloc que ocupen o han ocupat a la seva vida. Per a l’Albert Jordi, en canvi, no hi ha ni dispersió ni més o menys importància.

“Portàvem una vida corrent a la taula i al llit. No sabíem si l’altre estava o no al cas de la intensitat de l’odi que ens teníem. La presó de veritat era la part incomprensible d’aquest odi. Entenia la resta del món per contraposició a aquest nucli d’odi disfressat de gelosia. No podia mirar l’odi directament als ulls. Em semblava que sense el punt cec de l’odi em calmaria. De vegades penso que la vaig matar en defensa pròpia. De vefades penso que no la vaig matar jo. L’odi i la gelosia són els guants que va fer servir l’assassí de veritat per no deixar pistes.”

Tota paraula dita, escrita o pensada, és funció del context en què s’emet; conseqüentment, el seu significat tampoc és fix, pot ser que darrere del principal hi hagi un munt de significats annexos. Matar no és el mateix per a l’assassí que per a la víctima. Tota banalització s’atura en funció del subjecte, tota la polisèmia queda reduïda a un sol significat, la conjugació d’un verb, disponible per designar tot el ventall de possibilitats, passa a concentrar-se en una sola acció, concreta, terminal, definitiva, sense cap possibilitat d’interpretació, cap risc de malentendre, cap via oberta a la correcció: una vegada deixada anar, l’acció cau pel seu propi pes davant del subjecte, i matar escampa les seves conseqüències al seu voltant i es converteix en mort, l’acció és acomplerta, l’agent actiu ha executat el present, i tant per a ell com per a l’objecte de l’acció queden obertes totes les possibilitats -menys una- però, ja per sempre, en passat. Un passat que només pot tornar a ser present quan l’acte es desvela a algú que, ignorant els fets dels quals no va ser testimoni en un passat que no l’incumbia -però que ara ho fa, malgrat seu i sense la seva intervenció-, veu la invasió del seu present per un fet ocorregut temps enllà.

“Si parléssim més, si no ens amaguéssim tant, tindríem menys a retreure’ns. Però la vida de dintre, treta a fora, és com un peix sense l’aigua […]. Però has d’extremar i falsejar per treure el mal de dintre, per veure si algú en rep notícies.”

La mort pot arribar a ser com una jugada de daus: sempre hi ha algú que guanya, sempre hi ha algú que perd; i un cop tirats, la jugada ja és irrecuperable –rien ne va plus-, algú segueix vivint, algú ja no, però a la mort -o als daus- tant li fa qui guanya i qui perd, perquè un guanyi l’altre ha de perdre i els papers no són intercambiables: l’Albert Jordi guanya i la Sara perd; en Sulaiman guanya i el porc perd. Després d’un lleuger tall a la jugular, la Sara i el porc són el mateix. Una mort a temps pot evitar-ne una altra, però no es pot ensinistrar  l’atzar. Fins i tot, qui es converteix en assassí no fa res més que ajornar la seva mort, potser en mans del seu adversari, provocant-ne una altra. Sempre es mata en defensa pròpia. La mort és l’únic fet que no caduca.

“Hi ha una cançó que diu: què és l’amor? I llavors contesta: girar el temps al revés. L’única manera de girar el món és girar el temps. Per això els amors tenen sentit, acabin com acabin, i tots són igual. No hi havia diferència entre un micro i un macroamor, entre l’ofuscació de l’Èlia i la meva serenitat. No hi havia diferències entre l’amor d’un familiar i el d’un amant, entre l’amor d’un animal i el d’una persona, entre l’amor d’un assassí i el d’un sant, ni entre l’amor a les coses que estimem, com una casa, una cançó o una avioneta, i encara menys hi havia diferència entre l’amor a un home i l’amor a una dona, per més que jo m’hagués dedicat al d’ells. L’amor als vius, l’amor als morts, què canviava? El mateix valia pels uns que pels altres. L’amor era girar el temps al revés, com quan poses una cançó i t’oblides de tot i entres en un altre temps. Les cançons també et distancien, t’exploren de lluny. Els meus microamors eren com les cançons. Entrava en una història i la vivia com si fos tota meva. Cap diferència entre l’amor d’un dia i l’amor de tota una vida.”

La conversa més insubstancial, la salutació més mecànica, l’encreuament més casual, donen lloc a un ventall infinit de possibilitats, que només és limitat perquè una altra conversa, una altra salutació o un altre encreuament corren a prendre’ls el lloc. Perquè aquest individu amb qui hem conversat, a qui hem saludat, amb qui ens hem creuat, aplega tot el seu passat, remuntant-se, via tots els seus avantpassats, a l’origen del temps, a la primera cèl·lula viva, al Big Bang, i avança, accelerat, a través de tots els successius futurs, fins a la seva mort, i més enllà, en mans dels seus descendents, fins a la fi del món i el col·lapse de l’univers. Un instant, un sol moment concentra la infinitud del temps. La mort només és un fet circumstancial, una petita errada del sistema, una depuració, una purga, que s’autocorregeix i reinicia com si no hagués passat res.

El go és un joc d’estratègia per a dos jugadors, amb origen a la Xina del segle VI a.e.c., basat en el control de la major part del tauler on es desenvolupa la partida. A diferència dels escacs, un altre joc amb el qual és sovint comparat, no es basa en l’eliminació de les peces -al començament, el tauler és buit- sinó en la conquesta de territori; no es maten les peces del contrincant sinó que s’ocupa el territori on aquestes s’allotgen, territori que pot ser recuperat per l’adversari; també és, a diferència dels escacs, que és un joc eminentment tàctic, la partida de go es desenvolupa a partir de regles simples però amb una estratègia complexa. Una de les jugades més peculiars del go és el seki, semblant al zugzwang dels escacs, que descriu aquella situació en la que fer un moviment implica perdre la jugada. La narrativa de Sala, en general, s’acosta molt més al go que als escacs -és estratègica abans que tàctica- o al backgammon -no hi intervé l’atzar de cap manera-; però en aquest cas, Persecució és la translació directa del seki: gairebé totes les relacions duals que s’hi donen -Èlia i Albert Jordi, Albert Jordi i Mercury, Albert Jordi i Teresa…-, excepte la darrera que tanca el text, exhaureixen els moviments útils i arriben a una situació de bloqueig en la que fer qualsevol moviment -fins i tot si és part d’una retirada- implica quedar en una posició pitjor que abans de moure i que impedeix, alhora, la retirada: la supervivència precisa de la inacció.

L’escriptura d’en Sala, a part d’estratègica, és espessa i concentrada, com la sang: a partir d’una aparent immobilitat avança en totes direccions, no com una onada ni com els cercles concèntrics dels elements líquids, sinó mitjançant un procés de progressiva inundació lenta però inexorable, invasiva, trencant a cada moment aquella mena de pel·lícula de protecció que sembla defensar la superfície encara immaculada de l’avanç de la taca. Cada pàgina, cada paràgraf signifiquen una altra gota que, invisible, s’afegeix al volum de plasma, que enriqueix el contingut i que recolza el desbordament, una nova empenta al procés d’extensió, al cercle obsessiu al que es veuen arrossegats els seus personatges, una enèsima volta de rosca al cargol sense fi  de la seva consciència turmentada per la incurable malaltia de la reflexió sense fi.

La història ens és comunicada pels mateixos personatges -dos dels principals, dos dels accessoris-, de forma alterna, per fer-nos saber del fet al voltant del qual gira l’acció, però també dels antecedents personals. L’informe directe, no mediatitzat, implica una fidelitat a la veritat que, sovint, el narrador omniscient no és capaç d’oferir, però el fet de la implicació personal en allò que expliquen compromet, en realitat, la confiança i fins i tot la coherència del relat, i aquest és un recurs que l’autor aprofita a la perfecció; ningú és més sever que un mateix a l’hora de jutjar-se però, tanmateix, ningú pot arribar a ser tan condescendent. Però és que, a més a més, són els propis narradors els que intenten que el lector caigui a la trampa -el penúltim capítol en seria la prova més clara- mitjançant un informe amb exasperants nivells de detall, que interromp el relat dels fets -intencionadament? Per què ens ho expliquen? Volen guanyar-se el nostre favor, ara que ja coneixem la gravetat dels fets? O es tracta més aviat d’evitar entrar en matèria, d’una relentització deliberada- sense massa justificació i, alhora, fruit d’un cinisme de manual, del que assumeix les seves rareses sense el més mínim senyal de penediment?

Ningú sap res de ningú, ningú coneix ningú. Et pots passar un any, cinc anys, deu anys al costat d’algú, menjant a la mateixa taula i dormint al mateix llit, i conèixer els seus hàbits, les seves manies, però no conèixe’l en absolut. Hi ha racons de la ment inabastables pels altres -fins i tot per a un mateix-, parcel·les privades envoltades de tela metàl·lica electrificada i sense porta d’accés, de les quals només en podem tenir notícia pels seus efectes, com aquells planetes l’existència dels quals és inferida pels seus efectes gravitacionals abans d’haver-los descobert.

Insisteixo, finalment, en la importància del llenguatge en l’obra de Sala, i no tant en la seva riquesa o varietat sinó en la seva idoneïtat, en la precisió que el faria retrocedir al seu probable origen, sense els ornaments sobrers que poguessin comprometre la comprensió o confondre el missatge, amb l’elementalitat d’aquell primer crit, d’aquella interjecció de la qual depenia no només l’èxit en la caça sinó, sobretot, la vida del caçador.
“Encara que no sigui per venjança, per justícia o defensar-se, qui no vol matar algú?”
Article: Joan Flores

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per