dijous, 21 de novembre de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Sitges resta atrapada en universos tancats

‘Corporate animals’

Els mons tancats i claustrofòbics s’apoderen del 52 Festival Internacional de Cinema de Sitges. ‘La luz’ del debutant colombià Juan Diego Escobar Alzate ens presenta una barraca en una comunitat interior colombiana on preval el sectarisme i el fanatisme a través de la figura d’un pare embogit que reté les seves tres filles. Es tracta d’un home convertit en líder religiós de la comunitat el qual espera l’arribada d’un redemptor, un salvador que ell busca a través dels segrests de nens i que bateja amb el nom de Jesús. Aquest entorn de crueltat i obscurantisme contrasta en un entorn idíl·lic natural de ‘La luz’ es traspassa en bona mesura també a una comunitat rural aïllada del món i perduda en el temps dominada per la violència tal com es mostra al poblet brasiler de ‘Bacurau’ de Kleber Mendonça Filho i Juliano Dornelles. Aquests entorn carceraris arriben a la seva versió més extrema i física en la presó vertical de ‘El hoyo’ de Galder Gaztelu-Urrutia on els presos han de sucumbir al canibalisme per sobreviure en els seus nivells més baixos. Una caiguda en el salvatgisme i l’antropofàgia que es repeteirà de nou en un nou atzucac sense escapatòria, encara que en clau de paròdia, a ‘Corporate Animals’ de Patrick Brice. Aquí un grup de treballadors d’una empresa de forquilles comestibles de sortida per practicar el team-building resta atrapat en una cova a Nou Mèxic mentre fan espeologia. Un divertit passatemps que es pren a conya el cinema survival més extrem i que compta amb una recuperada Demi Moore com a odiosa cap d’empresa i nombroses picades d’ull a altres films similars.

Jocs de la fam

‘El hoyo’

La secció Oficial ens ha deixat una proposta espanyola força interessant encara que desigual, ‘El hoyo’, del debutant en el llargmetratge Galder Gaztelu-Urrutia, i amb protagonisme d’Ivan Massagué o Antonia San Juan, qui retorna a la gran pantalla després de més de deu anys. Baix un concepte fantàstic i irreal el film es centra en la idea d’una presó vertical, estratificada amb diferents nivells, amb dos reclusos per nivell, i amb una plataforma que descendeix fins els darrers nivells amb menjar pels captius. Algunes regles d’aquest joc pervers és que els interns no poden quedar-se res de menjar i que són canviats aleatòriament de nivell un cop per més.

Aquesta divisió en nivells fa que en el nivells més elevats estigui assegurada l’alimentació mentre que a partir de certes plantes el menjar s’exhaureixi ràpidament, un handicap que afavorirà el salvatgisme humà i, també, el canibalisme. Galder Gaztelu-Urritia agafa el procediment claustrofòbic de les cel·les de ‘The Cube’ de Vincenzo Natali mesclat amb els survivals més extrems i gore estil ‘Saw’. El resultat n’és la premissa de menjar o ser menjat.

La novetat rau en introduir una mica de reflexió sobre conceptes com la solidaritat i l’egoisme. El film aleshores actua com a reflex de la societat, estratificada amb classes, amb els de dalt i els de baix. A estones enganxa, propens a sorpreses i cops de guió enginyosos, i altres repel·leix, especialment amb l´ús reiterat de les visions del protagonista, aparicions fantasmàtiques del seu company de replà, una espècie de veu interior o consciència.

Però si el film juga la carta d’un evident bagatge polític i social al final sembla incapaç de resoldre-ho i ho condueix al territori de l’ambigüitat, apostant més aviat per una fuga de to espiritual o mística. La bona nova és que a part de Sitges, ‘El hoyo’ s’ha passejat per altres festivals de gènere, i de moment ja ha assolit l’èxit de que Neflix n’adquireixi la seva exhibició mundial en la seva plataforma.

Mons ancestrals

‘Bacurau’

Després de l’esplèndida ‘Aquarius’ (2016), el brasiler Kleber Mendonça Filho ha dirigit ‘Bacurau’ acompanyat en la direcció del seu responsable del disseny de producció Juliano Dornelles. Aquesta cinta premiada amb el Premi del Jurat de Canes mostra la història d’un poble situat en una zona perduda de Pernambuco, el qual dóna nom al títol del film L’acció col·lectiva del poblet rural ‘Bacuaru’ està situada en un futur proper i l’enterrament d’una matriarca de 94 anys, Carmelita, obra la trama pròpiament dita.

Quelcom enigmàtic i misteriós predomina en l’atmosfera i el funeral a Bacurau arriba precedit per un accident mortal a la carretera en què el camió involucrat va carregat de taüts. Un pròleg premonitori que enllaça amb fenòmens paranormals, una sort del realisme màgic com el del Macondo imaginat per García Márquez. Els propis contorns difuminats del fantàstic i d’allò real s’acompanya d’alguns trets visionaris fruit de la ingesta d’un psicotròpic de part dels pobladors d’aquest indret que sembla funcionar de manera autàrquica.

En realitat, és una petita comunitat fora del temps i, fins i tot, arriba a desaparèixer en la cerca a google maps, talment s’hagués esvaït dels mapes cartogràfics. La seva insularitat, on manquen sovint medicines o recursos bàsics com l’aigua, li donen una personalitat esquerpa amb l’exterior i els seus habitants no es deixen entabanar, fins a provocar el buit, en el moment de la visita d’un polític amb tics de showman i carregat de vanes promeses.

L’escarni a aquest candidat provoca la irrupció d’uns sicaris nord-americans liderats per Michael (Udo Kier) encarregats d’escampar la violència arreu, una al·lusió prou explícita a una certa connivència entre el poder actual al Brasil i els Estats Units. La resistència, a estones salvatge i acarnissada, a càrrec dels vilatans, esdevé un episodi més de la violència història del país, conformat per guerrilles, aixecaments indígenes, repressió estatal o els estralls de la colonització.

Bacurau és un llogaret solcat per la violència i la memòria d’aquest univers de violència és reflectit en el museu d’història local. Un museu que després de la bogeria assassina registrarà les empremtes de la carnisseria en les seves pròpies parets, empremtes del present en un temple del passat. Una cadena de successos dotats d’un força simbòlica evident en què la ficció acaba conformant un relat metafòric del propi Brasil. Cal esmentar que la gran protagonista de ‘Aquarius’, Sonia Braga, gaudeix també d’un paper rellevant. Tot i les virtuts i encerts evidents d’aquesta singular aposta, els resultats, però, acaben sent més aviat discrets.

Article: Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per