divendres, 13 de desembre de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Tony Takitani’, de Haruki Murakami

Portada del llibre

Una vegada més, la ficció com a mostra del que som, però sobretot del que podem ser. Néixer allunyat i créixer allunyat dóna com a resultat, sens dubte, viure allunyat. I això és el que li passa a Tony Takitani, algú que vol ser (sense ell saber-ho), i és, un exemple del que som: éssers allunyats. Allunyats de què? Aquí que cadascun posi el que cregui. Murakami va escriure sobre això en un dels seus relats, un dels que conforma Sauce ciego, mujer dormida, i ara Tusquets, després que fins i tot hi hagi una pel·lícula basada en el relat, el publica de manera independent, amb el seu cartoné, la seva sobrecoberta, les seves precioses guardes, el seu marca-pàgines, etc. Tot protagonitzat per les genials il·lustracions a tot color d’Igansi Font. Amb text traduït, com ja és habitual, per Lourdes Porta.

Resumint ràpid i aprofitant una frase del propi relat, es podria dir que la història que se’ns presenta aquí és un recorregut, breu però intens, per «el territori de la memòria» del protagonista. Tony Takitani és un jove il·lustrador que sempre ha viscut allunyat de tot i tots. La seva mare va morir als pocs dies d’ell néixer i el seu pare, músic de jazz, sempre va estar fora, de gira. Correcte amb tothom, Takitani mai ha sabut o volgut o pogut traspassar la barrera de la mera cordialitat. Bon treballador, sempre compleix, i bé, amb tot el que li encarreguen. Viu sol, surt poc, gana bé, amb la qual cosa té bastants diners. La seva vida passa així, sense sobresalts. Anodina? No ho sé. Potser sí.

Però en un moment sense més, com sempre passa, Takitani s’enamora. Una jove treballadora d’una de les editorials amb les quals ell col·labora va a casa seva a recollir-li unes il·lustracions, i passa. Takitani sent alguna cosa que mai abans ha sentit, però això no li porta a cometre cap bogeria, a deslligar-se, a donar-li per fi llibertat a l’amor i la vida dins d’ell mateix. Sí, s’enamora per primera vegada, però sense mai deixar de costat aquesta la tan seva actitud d’autocontrol.

Després del pic, del zenit del seu enamorament, Takitani comença a veure les coses que no li agraden d’ella. És una compradora de roba compulsiva. Sí, ell té els diners suficients perquè ella pugui comprar-se tot el que vulgui, perquè es faci el seu propi vestidor a casa d’ell, perquè cada visita a una botiga comporti una gran despesa. Però no li agrada. I cert dia, una altra vegada sense més, ocorre alguna cosa. Una cosa trista, una cosa dura, una cosa fatal. La volta de rosca. El segell Murakami.

I llavors Takitani, que mai abans havia experimentat una cosa així, busca la que per a ell pot ser que sigui la millor manera de sortir d’aquest pou. O no, però és la que tria. I surt malament. I s’adona que allunyar-se de tot era la seva comoditat. Que tornar a aquesta sobrietat vital potser és el que la vida li demana. Que mai hauria d’haver sortit d’aquí. Però l’amor, qui pot controlar l’amor.

El que no sap Takitani és que en despullar-se de tot, que és el que fa o intenta fer, corres el gran perill de despullar-te de tu mateix. O potser sí que ho sap, i és el que busca. O potser és el que vol, i no sap aconseguir-ho. Tony Takitani va desapareixent a mesura que el llibre va acabant. I llavors desapareix. I llavors acaba.

Més enllà de la història, que, com no, val molt la pena (o millor dit, la despesa), quin llibre tan bonic per a tenir en la teva llibreria. Un gran regal per a aquest pròxim nadal.

Article: Víctor González

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per