dimarts, 21 de gener de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Xesc Cabot: “La gran qualitat del cinema és la possibilitat de fer visible l’invisible”

Xesc Cabot

Les sales de cinema estrenen aquest mes de desembre ‘Sense Sostre‘, una pel·lícula sobre les persones que viuen al carrer. El film, candidat als premis Gaudi, es va presentar recentment al Festival de Gijón. Avui parlem amb el maresmenc Xesc Cabot que, juntament amb Pep Garrido, és director i guionista de la pel·lícula. L’obra té com a protagonista a l’Enric Molina, un actor que va viure molts anys al carrer, i que també ha treballat al Teatre Lliure i col·labora amb la Fundació Arrels de Barcelona.

Com va sorgir la idea d’impulsar ‘Sense sostre’?
En Pep Garrido i jo l’any 2013 vam dirigir plegats el llargmetratge documental ‘Bustamante Perkins’, sobre el músic valencià Juli Bustamante. Ja en aquella pel·lícula hi havia com a eix central la vida amb una certa precarietat del músic i dibuixant, en el cas seu cas per una qüestió voluntària, relacionada amb l’esperit nòmada i l’ascetisme, al marge del ‘món dels diners’. Mentre rodàvem la pel·lícula a València ens fèiem moltes preguntes, sobretot pensant en les vides de totes les persones que directament viuen als carrers de les nostres ciutats, sempre per motius involuntaris. Allà, en aquell film sobre una vida al marge, hi havia la llavor que acabaria culminant en el rodatge de ‘Sense sostre’, una pel·lícula que hem fet per posar al centre de la ficció directament les emocions i sentiments d’algú que viu al carrer.

Pep Garrido i Xesc Cabot

Per què creieu que cal fer visible l’invisible?
La gran qualitat del cinema és precisament aquesta, la possibilitat de fer visible l’invisible. Nosaltres volíem aprofitar aquesta qualitat, i en concret les possibilitats que ofereix la ficció cinematogràfica, per posar l’espectador en la pell d’algú que viu als carrers de Barcelona. ‘Sense sostre’ vol ésser doncs un viatge immersiu, tan necessari com necessari és el gest de donar visibilitat a una realitat social que per desgràcia va en augment dia rere dia. També crèiem que era important trencar alguns tòpics: per exemple, que totes les persones que viuen al carrer són alcohòliques perquè volen. L’alcoholisme és una dependència, una malaltia que cal tractar, en cap cas una tria personal. O que les seves famílies els han deixat de banda, quan moltes vegades són les persones que viuen al carrer les que han marxat de casa, per vergonya o davant la incapacitat per resoldre problemes.

Ho considereu una aposta vers un nou realisme?
L’aposta de la nostra pel·lícula és la combinació d’un realisme cru, en primera persona, molt proper i directe, hereu del neorealisme, amb la integració en el relat d’elements màgics i irracionals. Així, hem tractat de restituir de la millor manera possible la realitat d’aquells que viuen al carrer, amb totes les seves dimensions, també la mental. Moltes de les persones amb qui vam parlar per documentar-nos ens van dir que si es fes una pel·lícula sobre les seves vides hauria de ser una pel·lícula de terror. Calia, per tant, treballar sobre una realitat ampliada, a partir d’un neorealisme deformat per la por i la incertesa pròpies de l’experiència de les persones que viuen al carrer. És en aquest híbrid on vam trobar un to suficientment honest com per poder construir la nostra ficció.

Enric Molina

Com valoreu la interpretació de l’Enric Molina?
L’Enric Molina és, sens dubte, el més gran descobriment de la nostra pel·lícula. Vam decidir que ell havia d’esdevenir el nostre protagonista durant un assaig, quan va demostrar, a més d’un interès molt fort per participar de forma activa en el projecte, un instint brillant, d’aquells que només tenen els grans actors. L’aposta per l’Enric com a protagonista és el millor encert de la pel·lícula; és un actor capaç de trobar l’emoció i la intimitat en les circumstàncies de rodatge més complexes i difícils. L’Enric Molina, malgrat no ser un actor professional, o potser precisament gràcies a això, arriba a ‘Sense sostre’ a nivells d’intensitat i de veritat molt superiors als de molts intèrprets experimentats. És sens dubte el punt més fort de ‘Sense sostre’.

La pel·lícula, però, no es basa en la seva biografia.
No, el personatge que interpreta l’Enric està construït a partir dels fragments de les vides de totes aquelles persones amb qui vam parlar mentre ens documentàvem per la pel·lícula. Una de les qualitats de l’Enric Molina és precisament la capacitat d’interpretar un personatge que molts cops era força lluny de la seva experiència personal. L’Enric va viure molts anys al carrer, o entrant i sortint del carrer, però tot i així moltes de les coses que passen al nostre personatge a ell mai no li van passar, o no les va viure com les viu en Joan, el protagonista de la pel·lícula.

Per què vàreu readaptar el guió durant el rodatge?
Per al Pep i per mi el rodatge d’una pel·lícula ha de ser un procés viu, obert, amb possibilitats de modificar-se mentre es duu a terme. Els assajos van ser determinants per acabar de definir un guió prou tancat en les qüestions més essencials, però durant el rodatge el vam anar reobrint i readaptant-lo sempre que ens va semblar necessari per mantenir el procés fílmic ple de vida.

Com ha estat la col·laboració entre els actors professionals i no professionals?
La col·laboració entre els actors professionals i no professionals ha resultat fructífera, molt enriquidora. Teníem molt clar que ‘Sense sostre’ havia de ser una pel·lícula amb actors que algun cop haguessin viscut al carrer, doncs volíem que la pel·lícula fos un reflex fidel d’una realitat tan dura com aquesta. L’encaix d’aquests actors (entre ells l’Enric Molina, el protagonista del film) amb actors professionals prou coneguts, com la Laia Manzanares, la Teresa Vallicrosa, en Christian Márquez o en Josep Maria Blanco entre d’altres no era gens evident. A l’hora de treballar vam decidir dirigir-nos-hi d’igual manera, amb la màxima honestedat possible, aplicant estratègies lleugerament diferents però sense amagar informació, fent-los participar a tots de manera activa del procés de creació. El resultat va donar uns fruits excepcionals: la col·lisió entre els dos tipus d’actors els treia de la seva zona habitual de confort, fent-los fràgils, oferint resultats d’una gran intensitat emocional. D’aquesta conjunció entre dos mons n’estem especialment satisfets.

Rodatge

Quina acollida va tenir el film al Festival de Gijón?
Al Festival de Gijón es va acollir la pel·lícula de manera molt positiva. Es van realitzar dues projeccions, i totes dues van tenir molt públic. La gent es va quedar després a la petita tertúlia sobre la pel·lícula que s’organitzava, i els comentaris van ser encoratjadors i encertats. Un espectador ens va dir que li havia semblat una pel·lícula ‘molt honesta’, i no ens podia haver dit res millor. Es va generar un debat interessant sobre algunes de les tries estètiques i morals del llargmetratge, i vam tornar a casa amb la certesa que havíem encertat amb el festival on es va projectar ‘Sense sostre’ per primera vegada.

Recentment, ‘Sense sostre’ va ser candidata als Goya i ara ho és als premis Gaudí.
‘Sense sostre’ és encara candidata als premis Gaudí; pel que fa als Goya, l’altre dia es van fer públics els nominats i ‘Sense sostre’ no apareix a la llista. La nostra pel·lícula és petita, és molt difícil competir amb pel·lícules més grosses que la nostra. Dels Gaudí encara no en sabem res, assolir alguna nominació ens faria sens dubte molt feliços. En qualsevol cas poder estrenar en sales comercials ja és tot un premi, i estem totes i tots esperant el 20 de desembre amb moltíssimes ganes.

Finalment, què us ha satisfet més del vostre primer llargmetratge de ficció?
Allò que sens dubte m’ha satisfet més del procés de rodar, muntar i acabar estrenant ‘Sense sostre’ és el fet d’haver fet una pel·lícula de ficció sobre gent que viu al carrer amb la col·laboració de gent que ha viscut al carrer, i haver-la fet amb en Pep Garrido. Ha estat una experiència transformadora, que espero que arribi amb la mateixa força a tots els espectadors.

Moltes gràcies i enhorabona per la pel·lícula.

Entrevista: Ramon Texidó

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris