dimecres, 13 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

L’editor de Diari Maresme entrevista Jordi Pujol


Presentar Jordi Pujol en poques línies és un esforç tan complex com innecessari. Nascut a Barcelona l’any 1930, va ser President de la Generalitat, de 1980 fins a 2003, i es va convertir indiscutiblement en un referent polític a Europa. Avui, tot i que està retirat de la primera línea, no ha relaxat la seva activitat diària, a través de la Fundació que porta el seu nom i que vol difondre el seu pensament. Després que la primera part de les seves Memòries es convertís en un èxit editorial, està a punt de publicar la segona part. És el moment de aturar-nos, fer un repàs a la seva formació vital i política, i escoltar les seves reflexions sobre què ha estat, què és i què serà Catalunya.

Com va influir en la seva formació la infantesa a la casa de pagès de Premià de Dalt?
Dels sis als nou anys, vaig viure tres anys seguits a Premià de Dalt. Després, fins als setze anys, hi vaig passar llargues temporades… quatre mesos a l’any, com a mínim. Per tant, no era vist com una persona forastera, sinó que estava amb la meva família, els meus avis, que eren pagesos… molt involucrats amb el poble. I, sí, aquest contacte amb la naturalesa, amb la pagesia, ha fet que moltes de les comparacions que faig servir vinguin del camp i de la manera de parlar de llavors. Ara, cal dir que jo sóc molt barceloní… vaig tenir la meva formació bàsica aquí… Però aquestes dues coses juntes, l’Eixample de Barcelona i el Premià de Dalt dels meus avis, han configurat la meva personalitat.

entrevista_jordi_pujol.jpgVa estudiar, però, en una escola alemanya…
Sí, és veritat. Vaig tenir la sort d’entrar en contacte, des de molt jove, amb les dues cultures europees més importants de llavors: l’alemanya i la francesa. Això, és clar, et permet una projecció… no quedar-se tancat. El meu pare em va apuntar a l’escola alemanya, i a la vegada vaig fer cursos a l’institut francès. Això ha fet que sigui un patriota europeu, i això li dec al meu pare, que em va orientar. Com els de la meva la meva generació, molts anys després vaig conèixer l’altra cultura important, la que avui sembla que domina: l’anglosaxona.

Parli’ns de què era Virtèlia i de les activitats a la Confraria Major de la Mare de Déu de Montserrat, de mans de mossèn Pere Llumà.
Virtèlia era una escola, a la qual no he anat mai. Però, en aquesta escola, organitzaven diverses activitats a través de la Confraria, i m’hi va portar un amic. Era un lloc de formació, d’arrel cristiana i catalanista (catalanista dels anys quaranta, o sigui,  amb moltes dificultats…). M’hi vaig trobar bé i m’hi vaig quedar.

Allà va conèixer la seva dona. Però, curiosament, també va coincidir amb Pasqual Maragall. Hi va tenir relació directa?
En Maragall anava a l’escola i, per tant, també venia a la Confraria, i allà el vaig conèixer. El que passa és que era molt més jove que jo… Vaig conèixer més al seu germà gran Jordi, i al seu pare, que era una persona molt remarcable.

A les seves Memòries, diu que allà va aprendre el significat del concepte de lideratge, entre altres coses. Què és un líder?
Bé, vaig ser, durant tres anys, president de la Confraria (Confrare Major) i havia d’organitzar excursions, activitats… Per tant, m’havia de responsabilitzar que allò anés bé, que fos beneficiós per als nois i noies. Havies de tenir capacitat per transmetre ànims, havies de ser el primer d’arribar i l’últim de marxar… En fi, quan vas d’excursió, has de saber on vas. I has d’anar endavant de tot, o al darrera, per ajudar els que no poden seguir. Totes aquestes coses són d’un lideratge molt elemental…

entrevista_jordi_pujol_800x600_07.jpgTambé parla molt del concepte de magnanimitat. Com l’entén vostè? Com pot convergir amb la humilitat cristiana?
Normalment, la gent entén per “magnànim” ser generós, bona persona. A les meves Memòries, jo li dono un altre sentit: la voluntat, el desig, la predisposició de fer quelcom important, com a individu i com a grup. Fer una cosa gran, que valgui la pena. Tenir ambició en el senti noble de la paraula. I, des del meu punt de vista, no és gens contradictori amb el missatge cristià. Cadascú de nosaltres, cada persona, justifica el sacrifici de Crist. Doncs imagina’t si en som d’importants… Som fills de Déu, i el més important per Déu és la persona. I dit tot això, també sabem que som ben poca cosa, a la vegada. En Verdaguer té uns poemes que parlen molt bé d’això… som “cucs” i som molt importants al mateix temps.

Els seus principals referents polítics, els situa en Enric Prat de la Riba i  el president Macià. Quines qualitats veu ens ells que no puguem extreure de Cambó o Companys, per exemple?
Cal dir que jo tinc un gran respecte per Cambó i per Companys (dos grans personatges que no podrem oblidar mai), però sí, Prat de la Riba i Macià han estat els meus referents polítics, tot i que eren molt diferents. M’ha influenciat molt aquell entusiasme de Macià, el “fervor” com deia ell, el seu patriotisme… i la idea clara de construir el país, maó a maó, de Prat de la Riba… O sigui, la capacitat de commoure d’un i la de pensar en les estructures bàsiques de l’altre.

Sense vocació prèvia, decideix estudiar medicina, i això li provoca una crisi personal que el fa estar retirat de la vida pública de 1950 a 1953. Què va sentir en aquella crisi espiritual?
La crisi no em va venir només del fet de no trobar-me còmode estudiant Medicina. El cas és que em vaig sentir com buit per dintre. Molt trist. I em vaig retirar durant tres anys.

Més tard, creen, inspirats potser pels valors d’acció de Raimon Galí, el grup de cristians catalans CC. Quina era la seva missió?
El nom de CC va sorgir per casualitat i després es va identificar amb aquests valors, el catalanisme i el cristianisme… Més que acció, allò que pretenia el CC era ser una escola des d’on sensibilitzar per a què la gent es formés, ella mateixa, en el sentit de la responsabilitat.

Vostè va ser l’impulsor de l’ “Afer Galinsoga”, el seguit de campanyes, el juliol de 1959, en contra d’aquest director de La Vanguardia que, en sortir d’una missa, va dir que “tots els catalans són una merda”. I, el 19 de maig de 1960, dels “Fets de Palau” on – en presència d’uns ministres de Franco es va prohibir interpretar el Cant de la Senyera – es van llançar els pamflets escrits per vostè que li van costar un consell de guerra. Durant tot el temps de lluita clandestina, tenia la sensació que acabaria a la presó?
Tenia clar que podia passar això. Tant ho sentia que, quan em vaig declarar a la meva dona, li vaig advertir que es casava amb una persona que tenia altres inquietuds, més enllà de la família, i que el podien acabar portant a la presó. Jo no hi podia renunciar i ella, que és i era molt catalanista, ho va acceptar. Fins avui.

Finalment, va estar dos anys i mig a la presó a Saragossa, i un de confinament a Girona. Ara, amb el pas del temps, recorda més aquells mesos?
No, no especialment… Això no vol dir que no em canviés estar allà… vaig pensar, vaig escriure… i em va canviar el caràcter. Em vaig tornar més interioritzat.

entrevista_jordi_pujol_800x600_03.jpgEl 1974, va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya. Vostè manté a les Memòries que sempre ha sigut un partit de centreesquerra. Què li diria a la gent que el defineix com a conservador i de dreta?
Llavors, eren moments de molta agitació i de molta radicalització. Moltes de les que coses que l’esquerra deia aleshores després no les van acabar fent. Per sentit comú. I, en moltes ocasions, la conducta personal d’alguns no era la mateixa que predicaven. També hi havia manca de formació i donava la sensació que es tractava de qui la deia més grossa. D’aquesta manera, és clar, als qui teníem una actitud realista, i que no miràvem a la política en termes de fantasia, ens tatxaven de dretes. A vegades, encara ho fan.

Tot i això, vostè sempre ha parlat molt bé del PSUC…
Sí, i tant. Evidentment, jo sóc anticomunista, però li reconec moltes aportacions al país. Era molt més realista que els altres, tenia un concepte molt clar de la vida social catalana, i va fer un esforç important per integrar molts sectors de la classe obrera,  i transmetre el sentiment de catalanitat. El PSUC era gent que estava al terreny, més seriosos que l’altra esquerra, la que només feia soroll.

Però és cert que a la transició, esquerra i dreta, van apostar per la reforma, i no per la ruptura amb la monarquia, que havia estat triada per Franco.  Després de més de trenta anys, creu que arribarà el dia en què es podrà reobrir el debat sobre la necessitat de continuar en un règim monàrquic a Espanya?
Allò va tenir sentit i va estar bé. El Partit Comunista, que tenia més autoritat moral que d’altres, ho va acceptar, i va ser molt positiu. No hi havia manera de restablir la democràcia a Espanya si no era a través de la monarquia. En el futur? Podria ser que es tornés a plantejar si la monarquia és el sistema més adequat, però fins avui jo crec que no es qüestiona.

A les primeres municipals, l’abril de 1979, vostè va prendre una decisió molt difícil. Havia de triar un candidat per a la capçalera de la llista per Barcelona, però dos grans polítics hi volien ser: Miquel Roca i Ramon Trias Fargas. Finalment, va decidir-se per un tercer, Xavier Millet. Creu que va ser efectivament un error? I quina importància ha tingut en els resultats posteriors a la capital catalana?
La meva decisió no era apostar per un tercer. Jo tenia un candidat. Vaig recomanar Miquel Roca, però érem un partit en una situació molt tensa, érem molt fràgils,  i els pronòstics eren dolents. Trias Fargas volia ser-hi però jo creia que – amb tots els respectes que sempre m’ha merescut Trias Fargas – en aquell moment tenia més potència Miquel Roca. Finalment, va anar-hi Xavier Millet – a qui li estic molt agraït – però no va sortir bé. I els resultats dolents a Barcelona ens van perjudicar molt, sí… i ho hem arrossegat.

Després de dues eleccions amb resultats poc favorables, el 1980 CiU guanya a les eleccions. Per què creu que hi va haver aquest gir a Catalunya?
La tendència era votar esquerra. Acabàvem de sortir d’una dictadura i la gent estava molt radicalitzada: o a l’esquerra o a la dreta. Nosaltres ocupàvem el centre, volíem ser el pal del paller, i la gent va entendre que per governar Catalunya s’havia de votar un partit català i de tendència indiscutiblement catalanista, de casa. Tots els pronòstics eren dolents, però vam guanyar.

entrevista_jordi_pujol_800x600_04.jpgPoc després de ser president, el 1984, és inclòs a la querella contra els directius de Banca Catalana. Pot explicar breument què va passar?
Van anar per mi. Jo feia temps que no hi era, a Banca Catalana. Eren uns temps molt complicats econòmicament, amb una crisi molt més forta que l’actual, i tots els grans bancs tancaven… Com que jo havia estat un dels fundadors, i era President de la Generalitat, van creure que em podien enfonsar políticament d’aquesta manera.

Vint-i-tres anys com a President són molts anys. Digui’ns quina és la decisió, o projecte, de què se sent més orgullós.
No puc dir-ne només una. Quan vaig arribar a la Generalitat, només hi havia la Institució. Vam crear l’estructura del país, vam fer moltíssimes escoles, vam contribuir a construir l’estat del benestar… I hi ha hagut una bona convivència, bona part de la immigració s’ha integrat.. Jo crec que el balanç és positiu. Però coses concretes…. Doncs no ho sé, TV3, Catalunya Ràdio, el sistema sanitari i, dels últims anys, em quedo amb la recerca científica que vam impulsar i que avui encara creix.

I l’error més greu que ha comès en política?
Tampoc n’hi podria dir només un. Segurament, més d’un… Però ara no cal que en parli… (riu).

A la fundació  que porta el seu nom, es dedica, entre altres coses, al que ha anomenat irònicament l’IVA.  Creu que hi ha una crisi de valors a la societat actual?
L’IVA són les Idees, els Valors i les Actituds. Hi ha una crisi de la cultura del respecte, de la responsabilitat. Això no és un problema únicament català però, a Catalunya, com que tenim un poder polític limitat, és molt més greu. Ara, del bé comú no en parla ningú. Si la gent no té la moral de l’esforç, si no té un projecte en comú, no anirem bé.

per Albert Lladó | ACPG | Fotos: Clàudia Maccioni

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per