dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Un bàrbar al jardí

un_barbar_al_jardi_.jpgUn bàrbar al jardí es presenta com un relat de viatges en el qual el poeta Zbignew Herbert és el bàrbar que fuig del comunisme feixista per recórrer el jardí cultural de la gran Europa mediterrània. De la mà de la seva escriptura acurada, se’ns convida a fer un recorregut físic per alguns dels llocs de la geografia europea on s’ha esdevingut algun tipus d’epifania cultural: les pintures rupestres de les coves de Lascaux, els temples grecs del sud d’Itàlia, la ciutat medieval de Siena, les construccions de les catedrals gòtiques, els avatars històrics dels càtars, l’obra de Piero della Francesca, etc. Trepitgem aquests llocs amb ell, veiem les inflexions que fa la llum sobre les columnes del temple de Paestum, compartim la pasta que mengen els sienesos, ens apropem a l’esforç físic dels picapedrers medievals, contemplem de prop el patiment que la inquisició infligí als càtars o descobrim l’espai geomètric de la pintura de Piero della Francesca. Però Un bàrbar al jardí és molt més que això. El text té sovint un aire de tractat sobre història de l’art: s’hi expliquen tècniques pictòriques, constructives, comportaments socials, conflictes històrics i s’hi van citant textos de l’època i estudis actuals. Aquesta estranya conjunció entre aproximació personal i intent d’aproximació acadèmica fa que, a mesura que ens endinsem en el text, ens adonem que no es tracta tant d’un recorregut físic o històric com d’un recorregut anímic, perquè tots aquests llocs, el poeta els ha fet seus, els ha estudiat i els ha estimat abans d’haver-los vist, i d’això en surt una barreja molt particular, com quan ens narra la defensa imaginària dels templaris davant d’un tribunal. El resultat no són només, doncs, les impressions subjectives que podem trobar en un llibre de viatges, sinó un assaig heterogeni sobre uns fets i unes obres que representen per a la sensibilitat del poeta polonès una drecera que va al cor de la història de la cultura mediterrània occidental i ens l’actualitza.

Tanmateix, aquesta riquesa en la mirada no és l’única virtut important d’aquest text. Zbignew Herbert, tal com comenta el traductor Manuel Bellmunt en el pròleg de l’obra, és un dels quatre poetes polonesos més importants del segle XX, al costat de Tadeusz Rózewicz i dels premis nobel Czeslaw Milosz i Wislawa Szymborska. Aquesta naturalesa poètica de l’autor implica que la seva aproximació a l’art o a la història sigui molt fina i delicada i feta amb una prosa elegant. Intentant descriure les pintures de Lascaux diu, per exemple: Llavors m’adono que tota la descripció – amb tot l’inventari d’elements – esdevé impotent davant d’aquesta obra mestra, la qual exhibeix una cohesió tan aclaparadora i evident. Només la poesia i la llegenda tenen aquesta fulgurant força creativa sobre els objectes. Es voldria dir només això: “Hi havia una vegada un bonic cavall a Lascaux.” La seva capacitat expressiva és, en determinats moments, d’una gran qualitat lírica, quan, per exemple, entusiasmat pels frescos de Piero della Francesca que hi ha a Arezzo diu: Els herois estoics de la seva narració apareixen concentrats i impassibles, les immòbils fulles dels arbres, el color de la primera albada terrestre (aquest moment no assenyalat mai per cap rellotge), confereixen una irreductibilitat ontològica a les creacions de Piero. De vegades fa servir una ironia esmolada com quan comenta la presència dels turistes a Paestum: Si els visitants tinguessin més imaginació, en comptes d’aparells Kodak, portarien un bou i el sacrificarien davant de l’altar. El caràcter poètic també es palesa en el fet que manifesti una autèntica passió per aspectes de la història de l’art curiosos que, més enllà del rigor acadèmic amb què pugui explicar-nos-els, ens endinsen en temàtiques ben particulars com ara els salaris i els rols dels arquitectes medievals o els detalls i matisos de la pintura bizantinista.

Qualsevol lector interessat per la història, l’art i la poesia, o simplement que tingui previst de fer un viatge pel sud de França o per Itàlia, no pot deixar de llegir aquest text del poeta polonès que generosament se’ns ha versionat al català de la mà de Manuel Bellmunt i que ha publicat amb valentia i molta cura estètica l’editorial Labreu.

Per Glòria Farrés

1 comentari per a “Un bàrbar al jardí”

  1. […] el Fonsi. Sí, el Fonsi és en Rubem Fonseca, així com tu ets el Dov, el Herbert és el Herbert o el Dürrenmatt és en Dürren. Així són les […]

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris